Permagel i escalfament global

Un dels motius d’inquietud pel que fa a l’escalfament global del planeta és l’efecte que l’augment de les temperatures pugui tenir en el permagel (o permafrost) de les zones més septentrionals d’Europa, Àsia i Amèrica. A l’hemisferi sud aquestes regions són comparativament molt més petites ja que la major part és oceà, però al nord, el permagel cobreix milions de quilòmetres quadrats i el que li passi s’ha de tenir molt en compte.

El permagel és aquella zona de terreny que es manté congelada al menys dos anys seguits. No es tracta de les zones cobertes per gel sinó d’extensions de terra i pedres que estan a temperatures per sota dels zero graus. A més, no tot el permagel té les mateixes característiques i per això hi ha zones on gairebé sempre el terreny està congelat, mentre que en altres les etapes de gel i desglaç es van alternant amb més o menys freqüència.

Des del punt de vista del canvi climàtic es va alertar que aquest permagel es va reduint ja que cada vegada està menys temps per sota dels zero graus. El problema és establir quines conseqüències pot tenir el fet que el permagel es desfaci, a part de l’impacte que tingui en els (pocs) habitants de la zona i en els ecosistemes implicats.

EL motiu és que bona part d’aquest permagel conté restes de plantes i organismes que van viure i van morir. Igual que l’humus de molts terrenys del planeta, la part superficial està formada per restes orgàniques en diferents estats de degradació. Però com que normalment està congelat, el ritme de degradació és lent amb ganes. Durant els moments en que la temperatura puja per sobre del  punt de congelació, les comunitats microbianes del terra recuperen l’activitat i van degradant el material, fent el seu metabolisme… i alliberant CO2 (i potser també metà) com a producte residual.

La superfície de permagel és enorme, però la seva contribució al CO2 atmosfèric no és exagerada ja que sempre està congelat i per tant, l’allibera a ritme molt lent. Però la cosa canvia si escalfem una mica el planeta i aconseguim que el permagel passi a estar normalment actiu. La quantitat de CO2 que pot alliberar és enorme, cosa que accelera l’escalfament de manera que es fon més permagel, s’allibera més CO2, etc etc.

Aleshores tenim el problema habitual de mesurar i predir el que pot passar. I trobem tot el ventall de possibilitats. Des dels que diuen que el canvi serà molt lent i que ens podrem anar adaptant, fins als que auguren escenaris molt més inquietants. Tot depèn de les dades que facis servir i, sobretot, del model que apliquis. No és un problema de quantitat de CO2 alliberat, que és enorme, de milers de milions de tones, sinó del ritme al que això pot passar. En tot cas, ningú pensa que l’efecte de l’escalfament en el permagel sigui irrellevant.

2 comentaris

  • Enric Morata

    10/03/2017 16:40

    El ultra-darwinista Richard Dawkins ara diu que els votants anglesos son “lleugers” i que es necessita un 70 % dels vots per a aprovar decisions molt importants com la entrada o la sortida de la UE, que prenguin nota els independetistas catalans.

  • Carquinyol

    10/03/2017 8:39

    Home, això de ningú ningú…. segur que en Trump i els seus amiguets et dirien quelcom de diferent.

    Tot en el planeta està encadenat i les garrotes et poden venir d’allà on menys t’ho esperes, però que et vinguin d’un lloc d’on saps que et vindrà i no mirar de contenir-lo és de ser babau.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús