Arxiu del dimecres, 15/03/2017

Càncers i línies que es creuen

dimecres, 15/03/2017

El got el veus mig ple o mig buit? Un científic repel·lent diria, amb raó, que està ple del tot, meitat d’aigua meitat d’aire, però potser el més intel·ligent és ser conscient que està simultàniament mig ple i també mig buit i no enganyar-se en cap dels dos sentits. Aquest raonament me l’he fet aquest cap de setmana després d’anar a un congrés on, en una sessió, es van comentar algunes dades sobre les millores en el tractament del càncer.

La gràfica que em va impactar va ser que aquest any es preveu que les morts per càncer de pàncrees superaran per primera vegada les morts per càncer de mama.

I això del vas mig ple i mig buit és perquè ho podem veure com una indicació de l’important millora que ha tingut lloc en el cas del càncer de mama, però també podem veure-ho com el gran fracàs que estem tenint en els tractaments pel càncer de pàncrees.

La millora en el cas del càncer de mama és espectacular. S’ha passat d’una mortalitat del voltant del 35 % als anys 80 a una de poc més del 20 % en l’actualitat. Aquesta és la xifra global que després presenta moltes variacions en funció de l’edat, la raça, el moment del diagnòstic i tot això. Però aquesta reducció, que a més no mostra símptomes d’aturar-se, permet ser optimistes i estar relativament satisfets de la millora aconseguida. Tot i que encara queda camí per recórrer, les coses van canviant a millor.

En canvi, en el cas del càncer de pàncrees, la situació és just la contrària. La nostra capacitat de curar-lo no ha millorat pràcticament gens des de fa dècades. Les millores aconseguides són clarament insuficients i l’esperança de vida es va allargant de manera exasperantment lenta. Els millors tractaments, incorporats fa un parell d’anys han afegit uns pocs mesos a la mitjana de supervivència i, tot i que certament han aconseguit millorar la qualitat de vida dels malalts, estan lluny d’oferir una curació com en el càncer de pit.

Per això, el càncer de pàncrees, tot i ser (afortunadament) poc freqüent, ja ha passat a ser la tercera causa de mort per càncer a la Unió Europea, darrera només d’alguns molt més freqüents, com el de colon i el de pulmó. Un dels motius pels que s’avança poc és que el pressupost destinat a la recerca d’aquest tipus de càncer és comparativament molt menor. En certa manera era comprensible destinar més diners a càncers més freqüents, però arriba un moment en que cal girar la mirada a la resta. En molts casos, els tractaments trobats per als tumors més freqüents, també serveixen per altres tipus de càncer. Però en el cas del pàncrees, no ha sigut així.

No hi ha diners, no hi ha recerca, no hi ha tractament. Aquesta és la crua realitat. Per això, als Estats Units han decidit que això no pot ser i han posat en marxa programes de recerca (és a dir, diners sobre la taula) per investigar en aquest tipus específic de càncer. Potser així, les coses canviaran i la tendència en la supervivència en el càncer de pàncrees, obstinadament plana al llarg dels anys, començarà a disminuir com ha passat en la resta de formes d’aquesta malaltia.