Arxiu del dilluns, 27/03/2017

La caiguda de l’arc de Malta

dilluns, 27/03/2017

Als llibres de “ciències naturals” es parlava de l’erosió com aquell procés de desgast causat en les roques per l’efecte del vent, l’aigua, el gel o alguns fenòmens químics. La imatge era que l’impacte minúscul gairebé imperceptible, però mantingut durant segles i segles, anava desgastant la roca i donant-li les formes que podíem veure en l’actualitat. Segons la duresa o fragilitat del material el procés anava més o menys de pressa, però sempre a un ritme inapreciable per l’ull humà.

És un concepte important per comprendre com s’han anat formant els perfils geològics que podem veure arreu, com les pedres, les roques i les grans formacions minerals han adquirit l’aspecte que podem admirar i, en general, com el món és com és.

Però fa un parell de setmanes va arribar la notícia de la caiguda d’una de les grans atraccions naturals de l’illa de Malta. Un arc anomenat “la finestra blava”, que oferia una visió espectacular de la costa maltesa es va enfonsar per causa del temporal que va caure sobre l’illa. De la nit al dia es van quedar sense aquell espectacle que fins i tot s’havia aprofitat per algunes escenes de pel·lícules i sèries d’èxit.

Aleshores no pots deixar de notar el contrast de la teoria amb la realitat. La finestra blava no es va anar desgastant lentament, granet a granet fins desaparèixer, sinó que de la nit al dia va deixar d’existir. Potser això vol dir que la manera com entenem el fenòmens de la erosió és una mica exagerat i no n’hi ha per tant? Potser el que compta són els fenòmens més violents?

En realitat l’únic que passa és que la geologia, igual que per exemple la biologia, no són matemàtiques. El concepte de l’erosió com un fenomen lent i insistent que va generant el desgast és correcte en general. Després de tot, sense molts segles d’erosió causada per les onades colpejant les roques de la costa, mai no s’hauria format la finestra blava. Però a la vida tot són equilibris, i quan un equilibri arriba al punt de ruptura les coses passen molt de pressa fins tornar a un nou punt d’equilibri, on torna a imperar el mecanisme lent. Si mirem com havia anat canviant en els últims anys es veu que ja era previsible la caiguda, tot i que potser no de manera tan espectacular.

Pretendre que la caiguda d’un arc contradiu l’explicació dels fenòmens erosius seria tenir una ment molt tancada o una necessitat imperiosa d’adaptar la realitat a la versió més simple de les teories.

En el camp de l’evolució passa una cosa similar. Hi ha la idea, posada sobre la taula pel mateix Darwin, que el canvi evolutiu és extremadament lent i constant. Tant, que resulta imperceptible i només el podem notar quan mirem el canvi que experimenten les espècies al llarg de milions d’anys. Potser en general això sigui així, però no hi ha motiu que obligui a mantenir un ritme constant. I, igual que amb la geologia, és perfectament plausible trobar situacions en les que el canvi evolutiu accelera el ritme.

Noves condicions ambiental, noves combinacions de gens mutats, nous contactes entre espècies o molts altres motius poder fer que espècies que gairebé no han canviat, es vegin forçades a adaptar-se o extingir-se. De fet, al mirar el registre fòssil és més freqüent veure aquests canvis de ritme que no pas el pas constant que imaginava Darwin.

Quan ho van proposar Niles Eldredge i Stephen Jay Gould, va representar un d’aquells daltabaixos en la comunitat científica, que després acaben en més aviat poca cosa. Després de tot, la idea general de Darwin no es veia afectada, i pel que fa als detalls…, bé, ningú amb dos dits de seny esperaria que els detalls que va proposar fa un parell de segles resistissin intactes el pas del temps. Gairebé cap teoria del segle dinou es manté sense canvis.