Arxiu del divendres, 31/03/2017

La ciència no l’entén ningú!

divendres, 31/03/2017

El complex GATOR conservat al llarg de l’evolució regula la senyalització de mTORC1 a través GTPases Rag, i GATOR1 mostra activitat de proteïna activadora de la GTPasa (GAP) per RAGA i RAGB (RAGA/B) i s’ha proposat que GATOR2 pot ser un inhibidor de GATOR1. A més, les proteïnes SESN específiques de metazous funcionen com a inhibidors de la dissociació de nucleòtids de guanina (gdis) per RAGA/B, i interactuen amb GATOR2 amb efectes desconeguts. Aquí mostrem que SZT2, una proteïna específica de metazous mutada en l’epilèpsia recluta una fracció de GATOR1 i GATOR2 de mamífers per formar un complex SZT2-orquestrada GATOR (SOG) amb un paper essencial en la detecció de nutrients depenent de GATOR- i SESN i la regulació mTORC1.

Heu entès alguna cosa? No patiu. Gairebé ningú entén res de tot això.  És el resum d’un article publicat a la revista Nature, una de les més prestigioses del món, i també un exemple d’una tendència cada vegada més marcada en la ciència, especialment en la biomedicina: no s’entén un borrall del que diuen.

Potser penseu que és que es tracta d’un tema molt complex, que cal ser un geni super-especialitzat per entendre-ho i que fa referència a coses que queden lluny de les capacitats dels simples mortals… Potser, però el cas és que per la majoria de científics també resulta terriblement obscur.

Això ho han estudiat en un treball on mostren la tendència a fer que per publicar en revistes d’alt nivell t’has d’expressar de la manera més difícil possible. Ja sabem que la ciència és complicada, que es fan servir conceptes complexos, que la precisió en les paraules és determinant i que sovint toca recórrer a un argot molt específic. Però potser es podria fer millor. Així seria més entenedor per altres científics de camps més allunyats i pels periodistes i comunicadors que han de transmetre la feina acadèmica a la resta de la societat.

La tendència l’han detectat analitzant set-cents mil articles de més de cent vint revistes científiques publicats des de 1885 fins ara. Han agafat el resum inicial i han mesurat la quantitat de paraules d’argot científic que hi apareixien i també la mida de les paraules i de les frases. Amb això es poden calcular dos índex que mesuren la facilitat per llegir i entendre un text. En un (l’índex NDC, en vermell al gràfic) valoren el número de “tecnicismes” per frase. Com més elevat sigui aquesta xifra, més difícil serà entendre el text. L’altre, (l’índex FRE, en blau) depèn de la llargada de les paraules i les frases. En aquest cas, com més baixa sigui la xifra, més difícil és d’entendre el text.

I el resultat deixa clara la tendència a fer que els articles científics siguin cada any més i més difícils d’entendre. Un problema relacionat amb el tipus de llenguatge que es fa servir i no necessàriament perquè la ciència sigui cada vegada més complicada. Potser els científics estem afectats per un virus que promou el postureig en el llenguatge. O potser si exposes de manera massa clara el teu treball, els avaluadors de les editorials es queden amb la idea que és massa senzill i no val la pena publicar-ho. No descarto gens aquesta possibilitat. D’altra banda, les restriccions que posen les mateixes revistes no faciliten les coses. Intenta resumir de manera entenedora un treball de tres anys en només dues-centes paraules!

Sospito que també hi ha un efecte de la maleïda divisió entre ciències i lletres. Molts científics són incapaços d’expressar idees senzilles fent servir frases entenedores. Per ells, ordenar les paraules i els conceptes de manera comprensible és com demanar a algú que va estudiar humanitats que calculi una arrel quadrada sense fer servir calculadora. Bé, potser m’he passat, perquè em temo que ara mateix jo tampoc recordo com es calculava, però ja m’enteneu la idea.