Arxiu del divendres, 7/04/2017

Un plat, una forquilla… i un grinyol insuportable

divendres, 7/04/2017

De la mateixa manera que ens agrada escoltar música i que determinats sorolls, que normalment associem amb situacions plaents, generen sensacions agradables, també hi ha sorolls particularment desagradables. A l’obra de teatre “Terrífic”, els del Tricicle aconseguien un dels gags més divertits, però alhora esgarrifosos, sortint a l’escenari portant un plat de ceràmica i una forquilla… i fent passar el metall amb força sobre el plat perquè fes aquell grinyol horrorós. També rascaven una pissarra amb les ungles!

Aquests sorolls, naturalment, estan a la llista dels deu sorolls més desagradables que hi ha. Altres que hi trobem són el d’algú vomitant, el d’un nen plorant o el de dos peces de porexpan fregant-se. Alguns és comprensible. El vòmit és desagradable, fins i tot sense el so. I el d’un nen plorant ha de desencadenar totes les alarmes en els adults per un simple mecanisme evolutiu de supervivència de l’espècie. Però el del metall contra el plat?

Hi ha qui ha estudiat que li passa al cervell quan escolta aquests sorolls i han pogut fer algunes suposicions. El primer que han vist és que aquests sons activen intensament una estructura cerebral anomenada amígdala. L’amígdala està molt implicada en les respostes emocionals, de manera que ja té sentit que s’activi quan experimentem aquests sorolls que “fan angúnia”. L’angúnia no deixa de ser una emoció i, en realitat la cosa deu anar al revés. Com que s’activa l’amígdala, experimentem una emoció que resulta ser desagradable.

De totes maneres, això és massa senzill per desencadenar la resposta que experimentem. Alguna cosa ha de passar perquè aquests sorolls, i no altres, activin l’amígdala. I efectivament, el senyal nerviós viatja una mica abans d’arribar a l’amígdala. Prèviament la informació passa per l’escorça auditiva del cervell, on passa una primera etapa de processament. Allà es decideix que aquell tipus de soroll ha d’anar a petar a l’amígdala i fer-nos sentir malament.

El motiu? Doncs no se sap. En aquests estudis es pot esbrinar per on circula la informació i comparar-ho amb altres situacions. Sabem una part (només una part) del com, però sobre el perquè només podem especular. Potser l’escorça considera que es tracta de sorolls prou similars als crits d’agonia de congèneres i per tant cal agafar-los com senyals de gran perill. Però potser el motiu sigui completament diferent.

De moment l’únic que podem fer quan ens sorprenguin amb el grinyol insuportable de forquilles o ganivets grinyolant sobre el plat és pensar que estem experimentant “una manera molt bestia d’activar-nos l’amígdala!!”. No serveix de res, però mira: saber-ho fa gràcia.