Foc, aigua…, i aquella cosa vermella

Entendre com funciona el foc és un exercici d’allò més curiós. En principi només cal un combustible (la llenya o el que sigui que crema) un agent que desencadena una reacció química amb el combustible (normalment l’oxigen) i que el sistema tingui prou energia per començar la reacció. Una vegada iniciada, la mateixa reacció de l’oxigen amb el material és la que genera el calor (l’energia) que mantindrà la reacció en marxa.

Si hi veiem que s’ha generat un foc, el primer que pensem és en abocar-hi aigua per apagar-lo. L’aigua actua de dues maneres. En primer lloc, refreda el material que està cremant. Al refredar, la quantitat d’energia disponible per mantenir la reacció disminueix i la tendència és a que es vagi aturant. A més, l’aigua impedeix físicament el contacte de la superfície de la llenya amb l’oxigen de l’aire, i això també atura la reacció.

Si el foc és petit i en un indret on hi ha molta aigua, doncs va bé. Però si tenim un incendi forestal de grans dimensions la cosa es complica, i molt. No hi ha on connectar les mànegues i les dimensions del incendi poden ser tremendament grans. Per això, una solució és la dels mitjans aeris, que poden carregar quantitats molt grans d’aigua i deixar-les anar sobre el foc. L’interessant és que moltes vegades veiem que el que deixen anar no sembla aigua, ja que té un color vermell molt llampant.

En realitat sí que és, sobretot, aigua. Però amb alguna cosa afegida.

El problema és que si es fa servir aigua sense més, pot no servir de gaire. Les temperatures generades per un incendi forestal són altíssimes i això fa que l’aigua que deixa anar l’avió i que es va escampant en petites gotes quan cau, també s’escalfi, s’evapori i senzillament no arribi ni a la superfície. Si és així, la descàrrega serà totalment inútil.

D’altra banda, si l’aigua arriba a terra però és absorbida pel terreny com si fos una esponja, tampoc actua gaire estona. De manera que cal afegir-li alguna cosa que augmenti la seva efectivitat. Son els anomenats agents humectants i retardants.

La primera estratègia és no descarregar l’aigua directament sobre el foc, sinó just al davant. Així és molt més probable que arribi a la superfície i quan el front de les flames arribi, es trobarà un terreny més fred i mullat on li costarà seguir generant l’energia que el manté actiu. Però per millorar-ho es pot fer servir un agent que barrejat amb l’aigua generi escuma. L’escuma no deixen de ser molècules d’algun producte atrapant una petita quantitat d’aire i d’aigua a l’interior. Així s’evapora i s’absorbeix menys i la seva capacitat de refredar dura més estona.

Els altres, els retardants, són els que donen el color vermell i actuen de manera més subtil. S’uneixen a determinats grups químics de la cel·lulosa i impedeixen que l’oxigen reaccioni amb ells. Al fer-ho, impedeixen que tingui lloc la reacció de l’oxigen amb el material que crema i el procés no pot seguir. Només cal mantenir-ho tot plegat aturat fins que la temperatura baixi i ja no pugui tornar a reactivar-se. El color vermell també ajuda a tenir clar quina es la zona que ha quedat “protegida”.

S’ha dit que aquests retardants poden ser dolents pel medi ambient. Com que son fosfats, com alguns fertilitzants, és probable que tinguin efectes, però no semblen massa greus. Algunes espècies es veuen perjudicades i altres afavorides. En tot cas, comparats amb els de l’incendi, segurament són preferibles.

3 comentaris

  • enric

    27/04/2017 11:47

    aqui a Matadepera, a Sant Llorenç del Munt, cada juny o juliol tiren alguna cosa que se supossa que son retardants de fosfats, i fa una olor rara.

  • Pons

    25/04/2017 9:38

    Una altra cosa que no sabia!

  • Carquinyol

    25/04/2017 8:02

    Esperem no haver de veure gaire aquest color aquest estiu…