Arxiu del divendres, 28/04/2017

El gran final de la Cassini

divendres, 28/04/2017

La nau Cassini va començar la seva missió l’any 1997 i va arribar al seu destí, Saturn, l’any 2004. Des d’aleshores, ja fa 13 anys, no ha deixat d’explorar i descobrir noves característiques del gegant dels anells del sistema solar. Ara, amb les reserves de combustible gairebé exhaurides, arriba el moment de posar el punt final a la missió. I en línia amb tot l’anterior, el final de la Cassini serà espectacular. L’últim acte de la sonda, la darrera missió preparada pels propers mesos, l’han batejat amb el nom de “el gran final”.

El llegat que deixa la Cassini és força impressionant. Ha descobert nous satèl·lits de Saturn, ha obtingut les imatges més espectaculars del sistema d’anells, va portar la sonda europea Huygens fins a Tità, va descobrir les emissions dels guèisers d’Encèlad, ha descobert la misteriosa estructura hexagonal del pol de Saturn i ha cartografiat detalladament Tità i algun altre satèl·lit. De pas, ha fet algunes mesures més de la teoria de la relativitat i, com qui no vol la cosa, va obtenir uns quants centenars de milers d’imatges de Júpiter quan va passar pels seus voltants camí de Saturn.

Tot i que la missió estava pensada per acabar l’any 2008, es va decidir anar allargant-la, primer fins al 2010 i després fins al 2017. Ja que tens la nau a Saturn i que funciona correctament, sembla assenyat aprofitar-la al màxim. Ara, però, ja no es pot allargar més ja que el combustible que fa servir per anar corregint la seva òrbita, una barreja de tetròxid de nitrogen i monometil-hidracina, gairebé s’ha esgotat.

La pregunta aleshores era què calia fer amb la nau. El problema és que al sistema de Saturn hi ha, al menys, dos candidats importants on es pensa que pot haver-hi alguna forma de vida. Si més no, els components necessaris perquè aparegui sembla que hi són. El gran satèl·lit Tità, amb mars de metà i altres compostos hidrocarbonats, i el petit Encèlad, que sota el gel amaga un oceà d’aigua salada. És un problema perquè si la sonda anés a estavellar-se en algun d’aquests indrets podria contaminar el satèl·lit.

Qui sap si encara queden restes d’espores bacterianes amagades en algun indret de la nau. Si algun microorganisme de la Terra arribés allà no es pot descartar que comencés a proliferar i colonitzar. Potser seria un risc per hipotètiques formes de vida que ja estiguin evolucionant en algun satèl·lit de Saturn. O potser en un futur el descobriríem i podríem pensar que hem trobat vida extraterrestre on només hi hauria vida terrestre transportada per la Cassini.

De manera que el destí final de la sonda serà cremar-se en una entrada brillant al mateix Saturn. Si més no, les probabilitats de contaminar res allà son ínfimes. Però abans han redirigit la nau perquè explori un indret on no hi havíem enviat cap altre nau: l’espai entre Saturn i els seus anells. Fins ara sempre ens ho havíem mirat de lluny, però ara la Cassini farà una vintena d’òrbites creuant el pla dels anells per la banda de dins. Així aconseguirà imatges de la superfície gasosa (o de la capa superior de núvols) de Saturn, més properes que mai. Ficant-se per allà també podrà mesurar els efectes gravitatoris dels anells i amb això determinar la seva massa amb més precisió. De passada podrà anar mesurant mides de partícules i camps magnètics, aquelles coses que mesuren les naus espacials i que costa entendre perquè serveixen.

Ahir va fer la primera entrada en aquest territori i ja ha enviat les primeres imatges de les tempestes a la capa superior de l’atmosfera de Saturn. I finalment, l’onze de setembre redirigirà la seva trajectòria i s’encaminarà cap al gran gegant, per caure-hi i cremar-se pel fregament amb l’atmosfera al voltant del 15 de setembre. Un final gloriós per una de les missions més espectaculars que ha vist l’exploració espacial.