Arxiu del dimecres, 10/05/2017

Nitroglicerina

dimecres, 10/05/2017

La pel·lícula “El salari de la por”, de l’any 1953, tracta sobre el transport que han de fer els protagonistes d’un carregament de nitroglicerina repartit entre dos camions. Tota la pel·lícula estan patint per cada salt que fan els vehicles movent-se per uns camins complicats i amb un carregament tremendament perillós. En l’escena més famosa, un dels protagonistes està preparant-se una cigarreta, dipositant el tabac sobre el paper,  quan sobtadament el tabac surt disparat i un instant després se sent el soroll de l’explosió de l’altre camió. Coses de la nitroglicerina.

En realitat la nitro va ser el primer explosiu que va aconseguir superar el poder de la pólvora. El seu potencial explosiu és molt important però té l’inconvenient que explota amb massa facilitat. No va ser fins que l’Alfred Nobel va trobar la manera d’estabilitzar-lo, preparant un material argilós xop de nitroglicerina al que va anomenar dinamita, que no es va poder fer servir en condicions acceptables. I fins i tot així, es delicat i guarda algunes sorpreses.

Però l’interessant és el motiu de perquè explota de manera tan espectacular. Aparentment, la seva composició no sembla massa complicada. Una molècula de glicerina, com la que forma part de molts dels greixos del nostre cos, a la que li han canviat tres hidrògens per tres grups nitro (-NO2). Semblaria que no n’hi ha per tant, però la molècula resultant és molt poc estable i es trenca amb molta facilitat.

Això tampoc sembla greu. Moltes molècules s’acaben trencant. La diferència en el cas de la nitro és que ho fa molt de pressa i en trencar-se genera molts gasos. A partir de quatre molècules de nitroglicerina es generen sis de nitrogen (gasós), dotze de monòxid de carboni (gasós), deu d’aigua (gasós a aquesta temperatura) i set d’oxigen (gasós). Passem de tenir quatre molècules d’un líquid a trenta cinc molècules de diferents gasos. Però com que els gasos ocupen més volum que els líquids, l’expansió del producte fa que el volum augmenti més de mil vegades. I ho fa en una fracció de segon, de manera que essencialment és una explosió. En el fons una explosió només consisteix en fer que una cosa molt petita es transformi en una de molt gran i que ho faci molt de pressa.

L’altre factor important és el que ha de passar per iniciar l’explosió. Això és, per iniciar la reacció en la que es trenca la molècula. Normalment qualsevol molècula es pot trencar si li administrem prou energia. El que passa amb la nitroglicerina és que n’hem d’administrar poca, molt poca. Una vibració prou forta pot fer que el xoc d’unes molècules amb les veïnes ja els transmeti prou energia per trencar-se. I quan ho fa la primera, el calor i l’expansió dels gasos que genera desencadena la reacció de les molècules veïnes, que alhora activen les de més enllà i…

En realitat això genera una ona de xoc en que les molècules van saltant. I com que aquesta ona es desplaça a trenta vegades la velocitat del so, la nitroglicerina està dins del grup dels explosius “detonants”, més potents que els “deflagrants”.

Per internet hi ha qui explica maneres de fer nitroglicerina. Una molt mala idea si no ets un químic expert i tens l’equipament adient. El més normal si ho intentes és que no te’n surtis o, alternativament, que sí que te’n surtis i perdis un braç, la cara o la vida pocs segons després.