Arxiu del divendres, 12/05/2017

La gran taca freda

divendres, 12/05/2017

Segons el model del Big Bang per l’origen de l’Univers, s’hauria de detectar una radiació de microones provinent de tot arreu del cosmos i de determinades característiques. Seria l’eco de la llum que es va generar en el moment en que l’Univers va permetre el pas a les radiacions. Les explicacions tècniques són entretingudes, però l’important és que aquesta emissió de microones efectivament es va descobrir als anys seixanta.

Els primers mapes de la radiació còsmica de fons eren poc precisos, però amb el temps van anar millorant i ara ja disposem d’una imatge molt detallada d’aquesta emissió provinent de totes les direccions de l’univers. Es mostra com un mapa de colors vermells i blaus per assenyalar els punts més calents i més freds d’aquesta radiació. Les diferències són molt petites, unes mil·lèsimes de grau amunt o avall, però també estaven previstes en els models. A més havien d’estar distribuïdes de manera homogènia per totes bandes.

Cada vegada que s’han presentat noves dades d’aquest fons de microones els físics s’han posat contents ja que sempre fa gràcia que les dades coincideixin amb les previstes per la teoria. Però mica a mica van notar que hi havia una zona en el mapa, a baix a la dreta, que semblava diferent. Era lleugerament  més freda que la resta i es va batejar amb el poc imaginatiu nom de “la gran taca freda”.

El cas és que allò era estrany i no semblava tenir una explicació evident. En teoria les fluctuacions han de ser iguals per tot arreu ja que l’Univers sembla ser igual en totes direccions si el consideres a gran escala. Aquella taca suggeria que en aquella zona l’univers tenia alguna particularitat. I no parlem d’una zona petita!

Aviat van guanyar ressò dues hipòtesis. La més conservadora indicava que en aquell indret hi havia un “gran buit” Una zona amb poca densitat de galàxies. Coneixem algunes regions immenses de l’Univers on gairebé no hi ha cap galàxia. De fet, la distribució de les galàxies a l’Univers recorda més aviat una estructura en forma d’escuma, plena de bombolles buides. Algunes d’aquestes bombolles són  més grans que la resta. Potser on hi ha la gran taca freda simplement han coincidit unes poques d’aquestes grans bombolles.

L’altra opció era més fantasiosa i, per tant, pot fer més gracia. Segons alguna hipòtesi poden haver-hi diferent universos a més del nostre. La gran taca freda podria ser un punt de contacte entre el nostre univers i un univers veí! Una opció que fa volar la imaginació, però que s’aguanta en molt poques dades. En realitat no és més que una especulació atractiva però més que improbable. Caldrien més dades i molt més solides per pensar en una col·lisió d’universos.

Però potser al final no sigui res de destacable. Quan treballem amb moltes dades acostumem a esperar resultats homogenis, però la realitat no és un model matemàtic perfecte i sempre hi ha fluctuacions. De fet, quan s’han fet estudis de com hauria de ser la distribució de temperatures del fons de microones es van trobar que la majoria de models indicaven que era previsible l’aparició de zones més fredes per simple distribució estadística. Igual que quan fas estudis de, per exemple, l’altura d’algunes poblacions ja comptes que trobaràs alguns paios inusitadament alts o baixos i que destaquin de la resta.

L’últim estudi que han fet sembla que va per aquí. Uns autors que fa uns anys defensaven que la gran taca freda era causada per un gran buit ara han refet els càlculs i creuen que amb això no n’hi ha prou, però que tampoc cal ja que una fluctuació estadística és l’explicació més plausible. I és que de vegades veiem misteris allà on no n’hi ha. I no sempre resulta senzill diferenciar les dues opcions.