Quan ovulen, les dones no els prefereixen més mascles

Les explicacions senzilles a problemes complexos acostumen a ser satisfactòries, però errònies. Per desgràcia, com que són intel·lectualment satisfactòries, tenim tendència a donar-les per bones amb molta facilitat. D’això no se n’escapen els científics i la diferència és que tenim la obsessió per verificar les dades i repetir experiments. En teoria és per fer que la ciència avanci. Sovint, però, és més per fer la punyeta a un equip investigador rival que altra cosa. Sigui com sigui, amb el temps les teories es van posant aprova i moltes de satisfactòries s’han de deixar estar.

Això està passant en una explicació que es donava sobre el paper que hi tenia el moment del cicle menstrual en les preferències que presenten les dones a l’hora de triar parella. L’explicació que havia triomfat era que a la meitat del cicle, durant l’ovulació i, per tant, en el moments de màxima fertilitat, les dones mostraven preferència per homes amb trets més “masculins”. Els estudis es feien presentant imatges de cares que modificaven per fer-les més o menys amples i anguloses, que són uns dels efectes de la testosterona. L’efecte s’explicava assumint que com més masculina és l’aparença millor càrrega genètica porta incorporada i més èxit reproductiu tindria. La resta del cicle, quan les hormones indiquen que la reproducció ja no és un factor rellevant, aquest efecte desapareixeria.

Durant un temps van sortir un seguit de treballs que coincidien en aquests resultat, però també n’hi havia que hi discrepaven. El que passa és que l’explicació encaixava molt bé en teories establertes, de manera que la tendència era a donar per bons els treballs que trobaven la correlació i a posar en dubte els que no.

En realitat, la majoria de treballs resulten poc concloents, especialment en temes tan subtils com aquests. Una visió crítica trobaria punts dubtosos en la majoria dels estudis. Grups massa reduïts, definicions d’atractiu poc precises, mesures d’hormones insuficients… No pots fer un estudi nomes amb una dotzena de dones, han de ser centenars. No pots refiar-te de quan t’han dit que van tenir la regla, has de mesurar els nivells hormonals per saber exactament en quin moment del cicle es troben. No has de fer el test una única vegada, ho has de repetir en diferents ocasions per cada dona. Hi ha pocs estudis que tinguin tots aquests detalls (i més) en compte.

Però quan han anat afegint aquestes variables, la correlació que es trobava s’ha anat esvaint. La teoria pot ser intel·lectualment satisfactòria i encaixar amb la teoria que més gràcia ens fa, però les dades indiquen cada vegada més clarament que no, que el moment del cicle hormonal no modifica de manera important les preferències de les dones. El que es troba és que sempre prefereixen fesomies més masculines i la diferència que es pot detectar és en referència a trobades esporàdiques o a relacions a llarg termini. En el segon cas, els que tenen aspecte menys masculí ja tenen més probabilitats. En canvi, per passar una estona i prou, triomfen els d’aparença més masculina. Res que no intuíssim des de l’adolescència, d’altra banda.

Aquesta mena d’estudis els trobo interessants, no tant pel fet de quina mena de paios agrada més a les noies, sinó perquè em recorden la dificultat enorme de dissenyar experiments que permetin treure l’entrellat al paper de la biologia i dels aspectes socials del comportament. Hi ha qui opina amb molta decisió que un aspecte té més pes que l’altre, però en realitat no hi ha tantes dades que permetin fer gaires afirmacions. Només podem confirmar l’absurd d’intentar entendre la complexitat humana fixant-te només en els gens o en l’ambient. Som una barreja dels dos factors, però aclarir quin te més pes en cada situació resulta fascinantment complicat.

4 comentaris

  • enric

    18/05/2017 16:27

    dons mira que els que volen reduir la complexitat de aquest mon a només dues causes: la selecció natural i la supervivencia dels més forts !

  • Daniel Closa

    16/05/2017 14:42

    Carquinyol. Home! Hi ha maneres. No pots fer servir eines com les de la física, però fes pot fer. El que passa és que resulta més complicat i les conclusions menys contundents.. Només es tracta de tenir en compte aquestes limitacions.

    Pons: Però no tota la recerca s’encamina a curar malalties. També és important entendre com som els humans, quins estímuls responem, de quines maneres ens poden manipular… Saber, sempre és bona cosa.

  • Pons

    16/05/2017 12:18

    Jo em pregunto qui es dedica a finançar un estudi que en principi sembla tan poc important, vull dir que no estem parlant d’un medicament que salvi vides, simplement es curiositat i ja està, no?

  • Carquinyol

    16/05/2017 7:49

    A mi sembla m’ha resultat intrigant com utilitzar el mètode científic en temes on les variables que entren en joc no són del tot quantificables i mesurables, sinó que depenen, en part, de la subjectivitat dels que formen part de l’estudi.

    Suposo que amb estadística hi ha una part que es pot entrar a valorar, però realment no ho acabo de veure del tot clar.