Arxiu del dimecres, 17/05/2017

Teoria de la ment

dimecres, 17/05/2017

Hi ha un concepte en psicologia que trobo particularment interessant i al que li han posat un nom que trobo especialment absurd o desencertat: la “Teoria de la Ment”. Cada vegada que ho sento penso en una teoria que permeti explicar com funciona la ment, com s’origina la vida psicològica a partir dels senyals que s’envien les neurones, com s’estableix el lligam entre les cèl·lules i els pensaments. Ara mateix no en tenim ni idea però abans o després caldrà bastir una teoria que expliqui com emergeix la ment, de manera que semblaria raonable anomenar-la “teoria de la ment”.

Però no. Algú amb molt mala idea va aplicar aquesta designació a un altre fet, també interessant, però que podria tenir mil altre noms enlloc d’aquest. No se qui va ser el geni que el va triar, però… et vas lluir, maco!

Disposar de “teoria de la ment” vol dir que tens la capacitat de posar-te en el lloc de l’altre. Que entens que algú altre pot mirar les coses des del seu punt de vista, que és diferent del teu. Que si estàs en una cantonada i pots veure el que passa als dos carrers entens perfectament que algú que estigui en un dels carrers no pot veure el que passa a l’altre, encara que tu sí que puguis.

Sembla una obvietat i tots ho fem de manera inconscient, però els nens no desenvolupen la teoria de la ment fins que tenen uns anyets (entre tres i quatre). I en el cas dels animals resulta complicat saber si la tenen o no. El salt de disposar o no de teoria de la ment és essencial per qualsevol organisme que pretengui establir grups socials relativament complexos. Per exemple, sense aquesta capacitat no pot existir l’empatia. De fet, un dels problemes que s’esgrimeix en el cas de l’autisme és la dificultat que tenen aquests nens per desenvolupar la teoria de la ment. Una afirmació potser massa radical i que està en qüestió.

Disposar de teoria de la ment (quin nom més absurd…) és un dels grans èxits de la ment humana. De vegades sembla que massa èxit i tot ja que al final atribuïm capacitat mental a organismes i fins i tot objectes que no en tenen de ment. Acabem atorgant unes capacitats mentals més o menys difuses des de les nines fins als cotxes, de les mascotes fins a les muntanyes.

També cal dir que la teoria de la ment és d’aquelles coses que pot estar ben tergiversada. Donem per fet que entenem el que pensen o senten o experimenten els altres, però normalment ho fem des del nostre punt de vista. Això vol dir que la visió que tenim de la ment de l’altre molt probablement estigui totalment distorsionada pels nostres prejudicis.

Si ho pensem una mica ens adonem del doble salt mortal que representa la teoria de la ment. Una cosa és tenir percepció d’allò que veiem o que percebem amb els sentits. Més complicat és disposar de records o emocions que ja representen un cert nivell d’abstracció. Però entendre i posar-te en el lloc de la ment de l’altre requereix fer una abstracció sobre aquell fenomen que fa sevir l’altre per fer abstraccions. Poca broma amb les complexitats de la ment!