Arxiu del dilluns, 22/05/2017

Plàstic i eruges.

dilluns, 22/05/2017

El plàstic va ser un gran invent, però també va generar un gran problema. Quan el van començar a fabricar era fantàstic ja que no es feia malbé, era barat i permetia milers d’aplicacions diferents. El problema era que no es degradava, de manera que qualsevol producte que fessis amb plàstic, seguia sense canvis molts anys després. En un principi no semblava un impediment, però a la llarga i a mida que milions de tones de plàstic s’anaven acumulant al mar,  vàrem començar a ser conscients que allò de tenir un material que no es degrada pot ser una mala idea.

Per això, quan fa unes setmanes es va anunciar que havien descobert un cuc que es menjava el plàstic va semblar que ja havíem trobat la solució al problema. Podem seguir fabricant-ne, que ja posarem cucs als abocadors perquè se’l vagin menjant. Fàcil, no? Doncs no. Com sempre, la cosa és més complicada i la solució no és tan senzilla.

Per començar, un detall que com a biòleg no puc deixar passar per alt. La bestiola que menja el plàstic no és un cuc sinó una eruga. Es tracta de la forma larvària de l’arna de la cera (Galleria mellonella), a la que si li dones temps, s’acaba convertint en una mena de papallona. Una cosa que els cucs no fan.

El descobriment el van fer per casualitat. Unes quantes erugues es van escapar de la bossa on les havien ficat i la investigadora va veure que ho havien aconseguit ja que hi havien fet uns quants forats. Va aprofundir una mica més i van acabar demostrant que aquestes erugues degraden el plàstic. No està tan clar que se’l mengin ja que sembla que simplement posant-s’hi a sobre ja el degraden, de manera que es pot tractar d’un enzim que secretin o alguna cosa similar.

I tampoc es pot parlar del “plàstic” en general ja que hi ha molts tipus de plàstics diferents. El que aquestes erugues degraden és el polietilè, el de les bosses del supermercat. El que fan es transformar-lo en polietilenglicol, però dels detalls encara en sabem ben poca cosa. Per descomptat, ignorem que passa amb molts altres tipus de plàstics, químicament diferents del polietilè.

En realitat no és el primer organisme que degrada algun tipus de plàstic i ja coneixem algun bacteri que també ho fa.  Però de moment són fets puntuals que estan molt lluny de representar una solució per l’acumulació de plàstic. Fins i tot quan establim el mecanisme i (si es tracta d’això) purifiquem l’enzim que catalitza la reacció de degradació, difícilment servirà per tractar tot el plàstic que generem. També hauríem de veure que en fem de les tones de polietilenglicol que es generarien. Potser serà útil a la llarga, però de moment el més assenyat és minimitzar tan cm sigui possible la generació de materials de plàstic. Especialment els que es fan servir molt poc temps i es llencen immediatament.