Juno i les noves visions de Júpiter

Una de les coses que ofereix l’exploració espacial és un grapat d’imatges que costa assumir que pertanyen a indrets reals. De fet, encara costa més assumir la dimensió del que estem mirant. I això passa molt en el cas de les fotografies fetes als planetes gegants gasosos del nostre sistema solar. Les imatges de Saturn obtingudes per la Cassini i les de Júpiter que ens envia la sonda Juno.

Aquestes últimes resulten curioses ja que ens ofereixen una imatge diferent de la que estem acostumats. De Júpiter sempre pensem en el planeta marcat per bandes de núvols de diferents colors i on ressalta la gran taca roja, que li dóna una característica particular. Cal dir que acostumem a oblidar que la gran taca vermella és una mena d’huracà de dimensions tan grans com el planeta Terra.

Però ara hi ha la sonda Juno  orbitant Júpiter des de fa un any i ha tingut temps d’enviar imatges des de molt a prop i, sobretot, de racons poc vistos de Júpiter. Això ha permès una nova visió del gran planeta del sistema solar.

Una imatge espectacular és la visió del pol sud. Acostumats a veure el planeta de costat, es fa estrany veure la circumferència complerta de les bandes de núvols i els remolins que es formen en la seva atmosfera. De nou, recordem que la mida de cada remolí és, amb diferència, molt més gran que els huracans o qualsevol altre fenomen dels que tenim a la nostra Terra.

Les bandes de núvols, vistes de prop i reforçant una mica el color, mostren un patró de detalls extraordinari i que podria semblar una aquarel·la. Les forces de la natura, la gravetat, la química dels diferents gasos i la dinàmica del sistema solar han generat aquesta grandiosa obra d’art.

Es tracta d’imatges processades i amb els colors ressaltats. No cal pensar que ho veuríem exactament així si estiguéssim allà dalt, orbitant Júpiter. De fet, la majoria de fotos espectaculars que veiem per tot arreu també acostumen a estar ressaltades o tractades amb algun filtre. Però és aquest retoc el que permet apreciar en detall la complexitat de l’atmosfera joviana.

Sigui com sigui, de la nova tongada d’imatges em quedo amb aquesta última, on es mostra el contrast entre el dia i la nit a Júpiter. Segur que els de la NASA en trauran molta informació important sobre composició, magnetosfera, la dinàmica dels gasos,… Tant és. De vegades n’hi ha prou amb quedar-se una estona admirant la bellesa de les imatges i, potser també, felicitant-nos per la tecnologia que ens ha permès obtenir-les.

8 comentaris

  • Jordi Domènech

    29/05/2017 7:46

    No havia vist la possibilitat del solitó, els únics que conec, però, sempre estan en ambients amb unes propietats de contorn molt restrictives, per exemple en un canal estret, en tinc una experiència des de l’infantesa, a les rieres del meu poble, en deien «marons», i es comportaven com una pertorbació independent, que podia interaccionar amb una altra. En especial, a la confluència de les dues rieres, just sota la meva finestra, eren força espectaculars. Però potser eren més aviat ones quasi-estacionàries.
    O també solitons magnètics però en làmines fines de material. Això podria lligar més ja que, encara que l’atmosfera de Júpiter és clarament 3D, el gradient de pressió és molt més elevat que a la Terra i una capa determinada podria fer aquest efecte. De totes maneres, en el cas de la taca roja, el confinament en sentit longitud —té un període de rotació molt constant— el veig difícil d’explicar.

  • enric

    27/05/2017 17:43

    L’ hi varen posar de nom Zeus (Jupiter) perque es un univers en ell mateix i té influencia en tot el que passa en el sistema solar.

  • Daniel Closa

    26/05/2017 16:17

    Gargotaire.: Ja ho crec! Quan les he vist, he flipat.

    Jorid Domènech. Pel que fa a la taca roja. Deien que era un solitó o un fenomen similar, no?
    http://io9.gizmodo.com/5874585/the-story-of-the-soliton
    En tot cas, per l’interior del planeta deu haver-hi més merder del que pensem.

    Pons. Home, no hauries de patir pels huracans a Júpiter. La pressió atmosfèrica, la gravetat, les radiacions i l’atmosfera et matarien abans que cap cop de vent et pogués fer res.

  • Pons

    26/05/2017 13:46

    Es maco de veure, des de lluny, perquè amb aquests huracans gegants sembla una mica hostil aquest planeta, prefereixo l’Empordà…

  • Jordi Domènech

    26/05/2017 12:42

    El que no em deixa de sorprendre és, en primer lloc, que no havent-hi orografia ni pràcticament variacions estacionals, el sistema atmosfèric sigui tan caòtic.
    I en segon lloc, la persistència durant segles de la taca roja, que a primera vista, el propi caos hauria d’eliminar ràpidament.
    Penso aleshores, i sense dades observacionals, que podria tenir una causa similar a la dels punts calents de l’atenosfera terrestre, un procés força intern que generi una columna ascendent de material calent que en minvar la pressió fa expandir el material subjacent que aleshores ascendeix degut a la menor densitat, realimentant el procés.
    Altre tema és com es pot originar un sistema així, i perquè a Júpiter només n’hi ha un amb aquesta persistència.

  • Gargotaire

    26/05/2017 9:27

    És espectacularment bonic.

  • Daniel Closa

    26/05/2017 8:48

    Jo tampoc, la primera vegada que les vaig veure. Realment sempre va bé mirar-se les coses des d’angles diferents!

  • Carquinyol

    26/05/2017 7:47

    La veritat és que no hagués dit mai que la primera i la darrera fotografia corresponent a Júpiter !