Arxiu del dijous, 1/06/2017

Benvolgut Bisbe

dijous, 1/06/2017

Benvolgut bisbe. He anat seguint, una mica per sobre, el seguit de declaracions, piulades, declaracions institucionals i fins i tot incidents que han aparegut aquests dies en resposta a unes declaracions teves on, pel que sembla, lligaves l’homosexualitat amb la manca de la figura paterna. Com que ja tenim una edat, he preferit anar a llegir la glosa que vas publicar i que ho va desencadenar tot, per veure exactament el que havies dit (i no caure en el parany d’opinar sobre el que diuen que vas dir). Confesso que he quedat una mica desconcertat ja que d’entrada m’ha semblat menys greu del que semblava. Entenc que deixes en l’aire una pregunta que es podria considerar retòrica… sempre que no ostentessis el càrrec que tens. Segur que a aquestes altures ja saps que, sent qui ets, cada paraula que diguis hauria d’estar molt ben meditada.

Però pel que fa al tema de la teva reflexió, dius: “Jo em pregunto si el fenomen creixent de la confusió en l’orientació sexual de força nois adolescents no serà deguda a que “en la cultura occidental, la figura del pare estaria simbòlicament absent, desviada, esvaïda. Fins i tot la virilitat semblaria qüestionada”? Crec que puc arriscar-me a respondre’t: Molt probablement no. No és degut a això.

El cas és que en el tema de la orientació sexual, i malgrat que hi ha molts estudis al respecte i que tothom opina, tenim poques coses clares. Es parla de influencia genètica, ambiental, cultural, familiar,…. al llarg del temps s’han anat esgrimint tots els motius imaginables per explicar una o altra orientació sexual. Però de moment l’únic clar és que el comportament humà és prou complex com per fer que reduir-ho a un desencadenant únic és absurdament simplista. Per cert, des del punt de vista biològic tampoc tenim clar que és el que cal considerar “normal”. Òbviament podem constatar que hi ha comportaments “més habituals”, però això no vol dir que els menys freqüents no siguin normals.

D’altra banda, potser hi ha un parell d’errors de concepte en la teva pregunta. La confusió en l’orientació sexual dels adolescents és fàcil de predir ja que durant l’adolescència la paraula més descriptiva és, precisament, “confusió”. És una etapa en la que la majoria dels humans anem ben desconcertats no només en el sexe sinó en pràcticament tots els aspectes de la vida. Els que tenim fills ho sabem prou bé, però en realitat és una etapa que tots hem passat i només ens caldria fer una mica de memòria per recordar-ho. De manera que aquesta confusió no t’hauria de sorprendre. I no ens enganyem: segurament no és un fenomen creixent. Simplement ara s’amaga menys. L’autèntic fenomen creixent és la menor inclinació a ocultar-se.

També et preguntes si en la cultura occidental la virilitat sembla qüestionada. En la majoria de vertebrats i en totes les espècies de mamífers, inclosos els humans, el comportament de mascles i femelles presenta determinades diferències. Però en el nostre cas les pautes de comportament són extremadament flexibles i adaptables, de manera que cada època i cada cultura ha trobat diferents maneres de mostrar la “virilitat”. La virilitat a la que crec que et refereixes només és una figura retòrica que ha anat variant al llarg de la història. Al relat de la Ilíada, ningú dubtava de la virilitat dels herois de la guerra de Troia, que no tenien cap problema en passar la nit abans de la batalla amb els seus companys d’armes (i no per dormir). I dubto molt que la figura dels pares d’Ulisses, Aquil·les o Patrocle, estigués desdibuixada. En tot cas, tens raó en que una vella manera d’expressar la virilitat està qüestionada, però potser és que ja tocava qüestionar-la.

No voldria donar la impressió de donar massa pes a la biologia per entendre el comportament humà. Som més que simples organismes biològics i la cultura modula el nostre comportament de manera radical. Entenc que les teves reflexions no anaven encaminades a la fisiologia sinó a les maneres d’estructurar la societat i la família. Però la part biològica hi és i sempre hi serà, condicionant en part com som i com podem ser els humans, de manera que potser cal amoïnar-se menys per les orientacions sexuals i nomes cal tenir paciència amb la confusa, i de vegades irritant, etapa de l’adolescència. Pel que fa a les opinions sobre com han de ser les famílies i la societat, això ja surt del camp de la ciència i cadascú pot opinar el que li sembli.

Cordialment