Arxiu del divendres, 2/06/2017

Toca refer la visió que teníem de Júpiter

divendres, 2/06/2017

Rectificar és de savis, i sembla que els savis que treballen en l’estudi dels planetes tindran molta feina rectificant allò que pensaven que ja sabien. Fa pocs dies parlava de les imatges que ha enviat la sonda Juno des del planeta Júpiter. Una visió diferent de la que estàvem acostumats i que mostrava escenes d’allò més espectaculars. Però, és clar, no s’envia una nau fins Júpiter només per fer fotografies, per molt maques que aquestes siguin. La nau està obtenint grapats de dades sobre el planeta que estan fent canviar la visió que en teníem.

En realitat, la major part dels estudis sobre Júpiter s’havien fet a distancia, des de la Terra, o en breus encontres quan alguna nau enviada als confins del sistema solar passava per les rodalies de Júpiter. Aleshores, i només durant uns pocs dies, la nau aprofitava per recollir tanta informació com fos possible. La Juno, en canvi, està orbitant Júpiter de molt més a prop i durant molt més temps. Les mesures que aconsegueix són molt millors i ara estem descobrint que no acaben d’encaixar amb el que esperàvem.

Per exemple, el camp magnètic. Júpiter té el camp magnètic més gran del sistema solar (a part del Sol, és clar). Això ja se sabia, però les mesures que està fent ara revelen un camp magnètic encara més intens del que esperàvem. És deu vegades més potent que el de la Terra i gairebé el doble del que s’havia previst.

Però encara més estrany es el seu origen. Es pensava que al centre de Júpiter hi havia un nucli ric en algun element metàl·lic que girava i actuava com una dinamo generant el camp. La sorpresa ha sigut descobrir que el camp presenta canvis molt notables que suggereixen que el seu origen no és al centre del planeta sinó en un indret notablement desplaçat i molt més proper a la superfície. Això també comporta que on s’esperava un nucli ben establert potser hi hagi una part central relativament difosa.

La capa de núvols, espectaculars i enormement complexos, també ha portat sorpreses. S’esperava que tingués uns cent kilòmetres de fondària, però un dels aparells de la Juno permet mesurar-ne el gruix i ha resultat arribar fins als tres-cents cinquanta quilòmetres. A més no és homogeni a tot el planeta i s’enfonsa molt més a la part equatorial.

Les bandes de Júpiter eren la característica més coneguda, però ara estem mesurant els notables canvis en la temperatura i humitat de les diferents capes. Serà interessant veure com es va modificant amb el temps tot això. És una dada important ja que fins ara només teníem dades puntuals i costava saber si eren representatives de la normalitat de Júpiter o només corresponien al moment precís en el que va passar la nau per allà.

Només amb els primers paquets de dades enviades la Juno ha modificat notablement la visió que teníem de Júpiter i, de retruc, dels planetes gegants gasosos. Això també acabarà canviant la manera com entenem les característiques d’altres exoplanetes similars a Júpiter i de retruc la formació dels sistemes solars.

De vegades ens preguntem què som i d’on venim. Des d’un punt de vist una mica radical, les dades de la sonda Juno ens permeten entendre millor el sistema solar i, per tant, els nostres  orígens més llunyans. I és que fins i tot per preguntes tan abstractes com aquestes, calen dades per poder plantejar respostes una mica serioses. Unes dades que es poden trobar en els indrets més inesperats, com ara, les rodalies del planeta Jupiter.