Toca refer la visió que teníem de Júpiter

Rectificar és de savis, i sembla que els savis que treballen en l’estudi dels planetes tindran molta feina rectificant allò que pensaven que ja sabien. Fa pocs dies parlava de les imatges que ha enviat la sonda Juno des del planeta Júpiter. Una visió diferent de la que estàvem acostumats i que mostrava escenes d’allò més espectaculars. Però, és clar, no s’envia una nau fins Júpiter només per fer fotografies, per molt maques que aquestes siguin. La nau està obtenint grapats de dades sobre el planeta que estan fent canviar la visió que en teníem.

En realitat, la major part dels estudis sobre Júpiter s’havien fet a distancia, des de la Terra, o en breus encontres quan alguna nau enviada als confins del sistema solar passava per les rodalies de Júpiter. Aleshores, i només durant uns pocs dies, la nau aprofitava per recollir tanta informació com fos possible. La Juno, en canvi, està orbitant Júpiter de molt més a prop i durant molt més temps. Les mesures que aconsegueix són molt millors i ara estem descobrint que no acaben d’encaixar amb el que esperàvem.

Per exemple, el camp magnètic. Júpiter té el camp magnètic més gran del sistema solar (a part del Sol, és clar). Això ja se sabia, però les mesures que està fent ara revelen un camp magnètic encara més intens del que esperàvem. És deu vegades més potent que el de la Terra i gairebé el doble del que s’havia previst.

Però encara més estrany es el seu origen. Es pensava que al centre de Júpiter hi havia un nucli ric en algun element metàl·lic que girava i actuava com una dinamo generant el camp. La sorpresa ha sigut descobrir que el camp presenta canvis molt notables que suggereixen que el seu origen no és al centre del planeta sinó en un indret notablement desplaçat i molt més proper a la superfície. Això també comporta que on s’esperava un nucli ben establert potser hi hagi una part central relativament difosa.

La capa de núvols, espectaculars i enormement complexos, també ha portat sorpreses. S’esperava que tingués uns cent kilòmetres de fondària, però un dels aparells de la Juno permet mesurar-ne el gruix i ha resultat arribar fins als tres-cents cinquanta quilòmetres. A més no és homogeni a tot el planeta i s’enfonsa molt més a la part equatorial.

Les bandes de Júpiter eren la característica més coneguda, però ara estem mesurant els notables canvis en la temperatura i humitat de les diferents capes. Serà interessant veure com es va modificant amb el temps tot això. És una dada important ja que fins ara només teníem dades puntuals i costava saber si eren representatives de la normalitat de Júpiter o només corresponien al moment precís en el que va passar la nau per allà.

Només amb els primers paquets de dades enviades la Juno ha modificat notablement la visió que teníem de Júpiter i, de retruc, dels planetes gegants gasosos. Això també acabarà canviant la manera com entenem les característiques d’altres exoplanetes similars a Júpiter i de retruc la formació dels sistemes solars.

De vegades ens preguntem què som i d’on venim. Des d’un punt de vist una mica radical, les dades de la sonda Juno ens permeten entendre millor el sistema solar i, per tant, els nostres  orígens més llunyans. I és que fins i tot per preguntes tan abstractes com aquestes, calen dades per poder plantejar respostes una mica serioses. Unes dades que es poden trobar en els indrets més inesperats, com ara, les rodalies del planeta Jupiter.

11 comentaris

  • enric

    09/06/2017 15:24

    ho sento per els teus AMICS O ENEMICS fisics, potser tindrien que consultar amb David Jou, un dels que ens va ensenyar en el seu curs de Filosofia de la Fisica que no es poden coneixer les trajectories de un cos caotic que es mou amb més de un moviment a la vegada indeterminat, apart de que el concepte de caos determinat es un invent dels pitjors fisics actuals i que no vol dir res i que es fa servir per amagar que no saben el que es el caos.El tor es fa servir per coneixer la trajectoria orbital del objecte. Apart de aixó, el teu comentari es tipic de cientific que desprecia als filosofs, pero ja us coneixem molt bé. a NOSALTRES NO ENS PODEU ENGANYAR.

  • Joan Codina

    09/06/2017 11:28

    Ja he parlat amb uns quants físics. Tots coincideixen que el problema de les ressonàncies és crucial i que el caos determinista és un concepte ben establert.

    El que queda clar és que no has entès absolutament res i que el tems dels tors té a veure amb la manera de resoldre les equacions del moviment. Però bé… L’únic que s’intentava és que aportessis algun argument raonable i no només “palabreria”.

  • enric

    05/06/2017 19:11

    El teu article comença amb un oxymoron: “caos determinat” i vol demostrar que es pot calcular la trajectoria de Hiperió encara que sigui caótica, fent servir un tor como a model de la seva órbita, i creu que la ressonancia de Titá es pot calcular en els seus efectes sobre Hiperió.

    “one of the major challenges of mechanics
    for more than three centuries. As we know, the solar system is a nonintegrable many-body problem which, to rst
    approximation, can be considered conservative. The key point is whether planetary motions are quasiperiodic or
    random. The solar system is too complicated and a direct application of the KAM theorem does not bring practical
    results. On the other hand, planet orbits exhibit great regularity and until recently it was thought that the solar
    system evolves quasiperiodically. In spite of this, there seems to be some evidence that this may not be the case.
    In 1857 the American astronomer D. Kirkwood discovered a series of discontinuities in the distribution of main-belt
    asteroids which circle the Sun and lie between Mars and Jupiter. There are regions where there is a depletion in the
    number of asteroids. These regions are called Kirkwood gaps. One of the most plausible explanation for them has
    been given by S. F. Dermott and C. D. Murray [8], who in 1983 proposed that the gaps are due to resonances in the
    three-body problem of the Sun, Jupiter, and the individual asteroids [8, 24]. That is, Jupiter perturbs the asteroid’s
    almost Keplerian orbit around the Sun and creates resonances in the asteroid’s phase space. The location of the
    observed gaps are found to be very close to the resonant surfaces of Jupiter and the asteroids, which would agree with
    KAM theory” O les ressonancies sobre Hiperió son de TOT el que es mou en el sistema solar , i llavors NO es pot calcular la trajectoria de Hiperió, o la ressonancia es només de Titá sobre Hiperió, en aquest cas sí es pot calcular la seva trajectoria, pero el que jo dic es que Hiperió no només té una trajectoria orbital caotica sino que a més gira sobre si mateix com un afectat del mal se San Vito.Impossible de calcular el moviment de Hiperió i t ´ho pot confirmar qualsevol fisic.

  • enric morata senar

    05/06/2017 16:57

    estas anticuat en el teu concepte de caos i atzar, pero es normal en els fisics,si pots llegeix el meu escrit a internet “El azar no e xiste” de Enrique Morata, no crec que ho fagis, donada la trajectoria i la influencia de Titá sobre Hiperió es pòt calcular la seva trajectoria, pero no es pot perque Hiperió es mou de una manera imposible.

  • Joan Codina

    05/06/2017 16:39

    Imagino que aquest fals ve acoompanyat d’alguna referència. O es tracta d’un simple fals totalment arbitrari??

    Té si tens temps… https://arxiv.org/pdf/1012.4384.pdf

    Un cop llegit (o això o alguna cosa per l’estil) en podem tornar a parlar.

  • enric

    02/06/2017 17:11

    Fals, la forma de patata es una manera de parlar, en realitat no té forma i es ell mateix un caos de materia , la resonancia amb Titá no es la unica causa del seu moviment caotic impossible de calcular per la ciencia actual, perque en aquest cas si es podria calcular la seva trajectoria , coneguda la influencia de Titá, Hiperió es un model perfecte del que passa en el univers amb cossos materials sense forma que es mouen tant sobre si mateixos como en la seva trajectoria ” orbital”, de una manera tan caotica que no hi ha manera de preveu-re el seu moviment, a més Hiperío es gran com Catalunya, imaginem com seria Catalunya si es mogués constantment de una manera caotica sobre si mateixa i en la seva trajectoria al espai, seria un mon a on tothom es tornaria boig, o potser Catalunya ja es com Hiperió ?

  • Jordi Domènech

    02/06/2017 15:29

    Enric: la forma de patata no és responsable del moviment caòtic d’hiperió, ja que la tenen la majoria dels cossos de menys d’uns 500 km. El que fa que volti de manera imprevissible és una ressonància orbital 3:4 amb Tità, satèlid de Saturn amb moltíssima més massa que ell.
    És un fenomen que es torna a repetir entre alguns satèl·lits de Plutó.
    Un planeta com la Terra, encara que no fos aproximadament esfèrica, segur que tindria una rotació estable.

  • enric

    02/06/2017 12:10

    AL VOLTANT DE sATURN HI HA UN petit satelit seu que es diu Hiperió, 400 km de llarg, amb forma de patata, es un boig que va com vol de una maner caotica e imprevisible, es la mostra del que seria la Terra si no tingués una forma rodona,qui podría viure allá ?

  • Pons

    02/06/2017 10:11

    Amb 350 Km de núvols serà complicat prendre el sol a Júpiter…

  • Joan Codina

    02/06/2017 9:03

    Una vegada em van dir “Un factor 2 en astronomia no és res”.

  • Carquinyol

    02/06/2017 7:52

    Poder revisar el que penses perquè apareixen noves dades que contradiuen allò que pensaves també és un dels grans reptes, i com tots els grans reptes tenen un atractiu innegable.

    Ja se sap que sense bones dades no et poden obtenir bons resultats. Sort que cada dia en podem obtenir de millors.