Estanys que s’esvaeixen

Tres dies de festa eren una oportunitat immillorable per anar a desconnectar caminant per alguns dels indrets més macos del Pirineu. Si tens la sort de tenir un parc natural com el d’Aigüestortes i l’estany de Sant Maurici relativament a prop, ho has d’aprofitar de tant en tant. Les caminades, a més, permeten observar alguns dels fenòmens que tenen lloc lenta però implacablement a les nostres muntanyes.

Un que sempre m’ha fet gràcia és el procés de colmatació (o rebliment) dels estanys pirinencs. Just a l’entrada del parc hi ha l‘estany de Llebreta, situat en un indret plàcid i totalment envoltat de bosc. Inicialment pensava que era un estany d’origen glacial, però he vist que no, que el seu origen es una  esllavissada  d’un vessant de la muntanya, que va crear una mena de presa i va generar l’estany.

L’interessant és que és relativament poc profund i per totes bandes es veuen plantes creixent dins l’aigua i traient el nas per la superfície. De fet, bona part del terreny de l’entrada del llac és fet de sediments flonjos, per on resulta molt agradable caminar. El cas és que l’estany va rebent sediments arrossegats pel riu que l’alimenta i que mica a mica van emplenant el fons del llac. Aquest procés, anomenat colmatació, farà que amb el pas dels anys l’estany s’acabi omplint del tot de materials sòlids i deixi d’existir com el llac que ara podem veure.

En realitat, el resultat final del procés es pot observar una mica més amunt, al planell d’Aigüestortes. Una esplanada per on el riu alenteix el seu pas i s’obre camí dividint-se en diferents braços que formen meandres per entre els arbres i els prats. Resulta molt agradable passejar-hi, de manera que no es estrany que s’ompli de visitants explorant els diferents racons del planell.

Doncs aquesta esplanada és exactament el que queda quan es completa el procés de colmatació d’un llac. En temps passats no hi havia una amable esplanada sinó un estany com tants altres al Pirineu. L’arribada de sediments portats pel riu el va anar omplint i ara ja no en queda res de l’antic estany. Només un terreny totalment pla i per on el riu s’obre pas lentament ja que el pendent es gairebé inexistent. Com és previsible, el terreny és tou. No ha estat sotmès a processos on la pressió de capes superiors el compacti, i la quantitat de roques grans és relativament petita. El riu té força per portar materials de mida petita, però no grans rocs. Només alguns que deuen haver caigut rodolant dels vessants de les muntanyes trenquen ocasionalment el perfil de l’esplanada.

De manera que passar de l’estany de Llebreta al Planell d’Aigüestortes és, en certa manera, un viatge en el temps. Podem fer un tast del present i intuir el futur de l’estany. De totes maneres, no hi ha pressa per veure com acabarà. Ara mateix prefereixo gaudir de l’estat actual de les coses i aprofitar estanys, planells i tots els fenòmens geològics que es poden admirar en una excursioneta per la zona.

4 comentaris

  • Enric

    06/06/2017 13:58

    Hi ha quelcom de especial, de prehistoric, de no humá en aquestes regions especials que es formen enmig de les grans cordilleres i encara no sabem per qué la terra les forma , pot ser per el seu magnetisme o vulcanisme, pero son regions com Aigues Tortes que semblan reunir en elles el millor de aquest planeta al mateix temps que son regions anti-humanes, extranyes.

  • Pons

    06/06/2017 10:15

    Amb tots els respectes pels planells però prefereixo els estanys, trobo que tenen més encant, per allò del contrast entre l’aigua, el verd i les muntanyes

  • Daniel Closa

    06/06/2017 8:41

    Exacte

  • Carquinyol

    06/06/2017 7:27

    I de pas ens recorda que tot en aquesta vida canvia, encara que no ho puguem arribar a veure.