Arxiu del dijous, 8/06/2017

A refer, de nou, el nostre mapa evolutiu!

dijous, 8/06/2017

Imagina que has de fer un puzle, però que no saps amb exactitud quina és la imatge que cal refer. Tampoc saps quantes peces formen el puzle i, per fer-ho més difícil, les que hi ha estan amagades en indrets que desconeixes. Per començar només en tens unes poques que vas trobar més o menys agrupades i ben amagades en un racó de la casa. Complicat? És clar. Però també resulta tot un repte, especialment si de la imatge que en surti en depenen coses com els teus propis orígens.

Aquesta es la situació en que es troben els antropòlegs. Intenten refer la història evolutiva dels humans però disposen d’un nombre molt escàs de restes fòssils per anar treballant. Per sort, les restes fòssils no són l’única eina, i coses com les anàlisis genètiques aporten molta informació sobre com ens han anat les coses en els últims centenars de milers d’anys.

Durant molt temps va imposar-se la visió d’un origen de l’Homo sapiens a la zona d’Etiòpia, Kenia i voltants. Allà s’havien trobat la majoria de restes fòssils i, certament, les més antigues. Des d’allà, els humans van anar escampant-se per la resta d’Àfrica i posteriorment per la resta del planeta. Però era evident que la imatge era només provisional. Moltes deduccions a partir de poques restes. La majoria de fòssils estaven per aquella zona en part perquè era per allà per on s’havia buscat més. Només era qüestió de temps que apareguessin restes fòssils en altres indrets.

Doncs ara s’ha publicat un parell d’estudis sobre unes restes descobertes fa temps al Marroc, al jaciment de Jebel Irhoud. I mira per on, les dates no acaben d’encaixar. Aquestes restes són més antigues que les d’Etiòpia, de manera que l’origen dels humans passa dels cent vuitanta mil anys, als prop de tres-cents mil anys. Ep!, de moment, perquè demà poden trobar-se unes altres restes que facin redibuixar de nou l’esquema evolutiu proposat. Com és normal, a mida que anem trobant peces del puzle podrem anar perfilant millor el que amaga. Una feina irritant, ja que voldríem tenir totes les dades d’una vegada, però és el que hi ha. I sempre serà més fiable que no pas asseure’s i anar fent especulacions basades en passar per alt les dades. Unes dades que fa gràcia veure com obtenen. Per calcular l’edat han fet servir el mètode de la desintegració de la sèrie de l’urani i també la datació de les mostres de microfauna que hi havia al mateix estrat que els fòssils humans. Quan les dues dates tenen una coincidència raonable, pots confiar en que deuen ser correctes.

Ara hi haurà discussions sobre si els nous fòssils entren dins la categoria d’Homo sapiens o no. Això de l’evolució lliga poc amb la mania dels humans de classificar les coses en compartiments estancs. Les espècies van presentant canvis més o menys graduals al llarg dels mil·lennis. Arriba un punt en que compares les formes inicials i finals i veus que son clarament diferents. Però no pots agafar la transició, marcar un punt i dir que exactament a partir d’allà hi ha un canvi. En tot cas, això serà una discussió una mica acadèmica que la resta ens mirarem des de la distància.

Sigui com sigui, la versió de l’origen etíop i la posterior expansió cal revisar-la. Ara sembla que la cosa va anar més espaiada en el temps i que va implicar bona part del continent. Una visió més propera a la realitat, però de ben segur encara incomplerta. Al menys aquesta vegada es basa en un grapat de restes fòssils i també d‘eines i altres utensilis que feia servir aquella gent. Tot un luxe, ja que el més habitual és treballar amb una dent, un fragment de crani o una mandíbula.

En tot cas, a qui es gira feina és als editors de llibres que parlessin sobre el tema. Toca començar a rectificar esquemes i dates!