A parir!

Deixar les coses a mitges acostuma a ser una mala idea. La feina que es comença s’ha d’acabar i no s’hi valen excuses. Això, que és una bona manera d’encarar la vida, resulta particularment important en moltes funcions biològiques. I els detalls de com l’organisme se les empesca per garantir que acaba allò que comença resulten ben curiosos. Un exemple claríssim de feina que no es pot deixar a la meitat és el part. Una vegada iniciat, cal seguir endavant i no parar fins que la criatura ha nascut. És, literalment, una qüestió de vida o mort tant per la mare com per la criatura.

El part no deixa de ser un procés en el que s’empeny la criatura fins ferla sortir de l’úter. Com que l’úter seria com una bossa amb parets musculars prou fortes, les contraccions del part només són les contraccions d’aquesta musculatura que s’inicien a la part final i van movent-se com una onada cap a la part del coll uterí per anar desplaçant el nadó cap enfora.

Però aquestes contraccions no poden ser de qualsevol manera. Mecànicament podria servir una única contracció mantinguda, però això fàcilment interrompria el flux de sang per les parets de l’úter i, probablement, també al nadó causant-li la mort. Si premeu el puny amb força veureu que el color rosat passa a blanc ja que el múscul contret oprimeix els vasos sanguinis i no deixa que la sang circuli. I una contracció uterina és molt més intensa que la que puguem fer amb la mà!

De manera que calen contraccions rítmiques. Sembla que la clau per aconseguir-les està en el coll de l’úter. Les primeres contraccions fan que aquest es vagi dilatant i també que el cap del nadó empenyi en aquesta zona. Això genera un estímul en unes fibres nervioses que van a parar a l’hipotàlem que, tot seguit estimula la hipòfisi per generar una onada d’oxitocina. Aquesta hormona desencadena la contracció de l’úter, cosa que farà que el nadó empenyi una mica més sobre el coll de l’úter, aquest es dilata un xic més, i torna a enviar un estímul nerviós cap a la hipòfisi, establint-se així un cercle d’acció-reacció en el que cada contracció posa en marxa una seqüència de mecanismes nerviosos, hormonals i musculars que moments després iniciaran la següent contracció.

D’aquesta manera, quan comença el part ja no s’atura fins al final. Només quan el nadó surt, la pressió sobre el coll de l’úter desapareix, l’estímul nerviós deixa de tenir lloc, es deixa de fer oxitocina i les contraccions s’aturen. Tot plegat és un bon exemple del que els biòlegs anomenen mecanismes de “feed back” positiu (o “realimentació positiva”).

Les contraccions tan intenses que exerceix la musculatura són les que estan implicades en el dolor del part ja que actuen essencialment com una rampa muscular, forçant la capacitat de contraure la fibra muscular al màxim i interrompent durant uns moments el flux de sang. El múscul queda sense oxigen i això genera àcid làctic, com passa amb les agulletes. Encara no està clar a nivell molecular per quin motiu això fa mal, però es evident que en fa. A la fase final, la causa del dolor es modifica i passa a estar relacionada amb la distensió del coll uterí i el canal vaginal. S’ha vist que les fibres nervioses encarregades de la senyalització del dolor son diferents en les fases inicials i finals del part. Unes fibres nervioses que l’evolució podria haver fet una mica menys sensibles per fer el part una miqueta més senzill.