Vida i mort dels atols de corall

El nom de Charles Darwin va inexorablement lligat al de la Teoria de l’evolució, però això pot emmascarar algunes de les altres aportacions que aquest gran científic va fer a la ciència. Per exemple, és relativament poc conegut que Darwin va ser una autoritat mundial en cirrípedes, els organismes de la família dels percebes. De fet, quan va tornar del seu viatge al voltant del món al bord del Beagle, no es va posar a escriure l’”Origen de les espècies” sinó un tractat sobre cirrípedes.

I una altra de les seves aportacions va ser l’explicació de com es formaven els atols de corall. Aquelles illes en forma d’anell i que realment no estan formades per fenòmens geològics sinó pel creixement de milions de coralls que, en morir, deixen els seus esquelets calcaris per formar el terra de l’atol. Darwin en va veure molts quan ja anaven de tornada en el seu viatge de cinc anys al voltant del món. Aleshores ja estava captivat pels éssers vius, però la seva formació inicial en la geologia encara l’empenyia a fer-se preguntes sobre les formacions que veia al seu voltant. Era un naturalista en el sentit més ampli de la paraula.

La seva explicació, que avui encara es considera la bona, era que inicialment el que apareixia era una illa normal al mig de l’oceà. Les que va visitar eren volcàniques, de manera que la seva aparició estava lligada a erupcions i fenòmens semblants. Amb l’illa formada, al seu voltant podien començar a viure els coralls. Petits organismes d’aparença similar a plantes però que en realitat són animals vivint dins un esquelet calcàri. Només sobreviuen a una fondària molt limitada i no resisteixen estar exposats a la superfície, de manera que pots trobar coralls des de pocs pams per sota de la superfície fins uns quants metres de fondària.

Darwin va veure que hi havia tres tipus d’illes amb atols. Unes on els coralls estaven arran de costa, unes altres on els coralls formaven un escull que envoltava l’illa a certa distància, deixant una llacuna a l’interior i uns altres on només hi havia l’anell que constituïa l’atol, sense cap illa dins la llacuna interior. D’altra banda va veure que dins l’aigua hi havia una mena de fonaments fets de coralls a molta profunditat. Això era estrany ja que aquests organismes només viuen a ran de superfície.

La seva explicació va ser que després de formar-se l’illa, començava un lent procés d’enfonsament. El pes de l’illa feia que anés desapareixent lentament sota el mar. Amb els coralls que l’envoltaven passava el mateix, però com que són organismes vius, a mida que s’anava enfonsant, els coralls seguien creixent per dalt, de manera que l’anell es mantenia prop de la superfície. Amb el temps, l’illa original podia desaparèixer del tot i restar només l’anell de l’atol mantenint-se mentre els coralls seguissin creixent.

Avui, i gràcies a Google maps o aplicacions similars, es poden veure illes en els diferents estadis d’enfonsament i com l’atol que les envolta va esdevenint cada vegada més protagonista. Uns indrets fabulosos que ara han d’enfrontar un nou perill si l’escalfament global fa que el nivell augmenti més de pressa del que els coralls poden créixer. Si això passés, es perdrien uns dels indrets més fantàstics del planeta!

2 comentaris

  • Carquinyol

    07/09/2017 10:16

    Sempre he trobat precioses aquestes illes, no sabia pas que tenien aquest ‘cicle vital’, però em quedo amb el segon pas, illa i llacuna.

    Llàstima que, com tantes altres coses, ens ho acabarem carregant !

  • Carquinyol

    07/09/2017 7:52

    Una pena que ens estem carregant el clima del planeta, bona part dels seus éssers vius i dels seus paisatges increïbles.