Arxiu del dimecres, 13/09/2017

Aquest eco virtual de fúria

dimecres, 13/09/2017

Si t’aguantes ferm en el teu lloc quan al voltant
trontollen i et diuen boig.
Si la fe que tens et van negant
i saps excusar els seus dubtes.
Si esperant no deixes que l’espera et cansi mai.
Si prens mesura a l’anhel.
Si qui t’ha enganyant no rep engany,
ni qui t’ha odiat, rancúnia.

Com acostuma a passar amb la poesia, el poema If…, de Rudyard Kipling té moltes traduccions diferents, però la que recordo més és la que van musicar fa molts anys, els “Esquirols”. Que sí, que és molt paternalista, molt britànic, molt elitista i tot el que vulgueu, però també conté una bona dosi de sentit comú. I això de mantenir el cap clar quan al teu voltant tothom crida és una cosa que hauríem de mirar de recordar en èpoques socialment intenses com la que estem vivint.

On més podem veure un ambient embogit, però embogit fins límits insospitats, és a les xarxes socials. Aquestes tenen moltes virtuts, però tot té dues cares i segons per on naveguis pots descobrir com Twitter es pot transformar en una olla a pressió de fúria i odi. D’altra banda, també resulta interessant veure com la vida real sembla seguir uns camins diferents dels de les xarxes. I estudiar aquesta mena de tendències resulta molt aclaridor.

Uns investigadors van mirar, als Estats Units, de quina manera es difonien els continguts per les xarxes, especialment per Twitter. La clau era veure quina importància tenien les paraules amb càrrega emocional en la visibilitat dels missatges. No resulta sorprenent que trobessin que com més paraules emocionals inclogués un missatge, més fàcil era que fos reenviada i que arribés a més gent. Ells ho feien amb temes rellevants allà, com el control d’armes, el matrimoni homosexual o el canvi climàtic, però no crec equivocar-me si penso que aquí passaria el mateix amb temes com l’independentisme o la corrupció.

La clau és que si a un missatge, en principi  racional i argumentat, li afegeixes un parell de paraules amb càrrega emocional o moral, la seva visibilitat es dispara. Cosses com “lluita”,  “castigar”, “vergonya” o simplement “dolent” multipliquen el número de retuitades. Segurament no és casualitat que aquí hi hagi qui no pot fer dos missatges sense afegir, “il·legal”, “dignitat”, “deliri” o “llibertat”.

Però hi ha un altre factor a considerar. Quan es mira el recorregut dels missatges, es veu que van i venen, de vegades moltes vegades, però quasi sempre dins el mateix cercle de connexions. Els partidaris del control d’armes parlen entre ells. Els contraris al control d’armes també parlen entre ells. Però és un percentatge molt petit de missatges el que circula entre els dos grups. El mateix passa amb demòcrates i republicans, liberals i conservadors i, segur, entre independentistes i unionistes. Per això, qualsevol idea enviada a Twitter amb una mica de gràcia creix i es multiplica però només entre els ja partidaris d’aquella idea. Twitter és com una caixa de ressonància on les idees es repeteixen com un eco infinit, però dins de recipients tancats i molt poc comunicats amb els altres recipients.

Això fa que després vinguin les sorpreses i, malgrat l’aclaparadora predominança d’una determinada postura al teu grup de Twitter, quan arriben les eleccions o la trobada amb la vida real, ens podem sorprendre. Al sortir de la nostra bombolla del món virtual descobrim que el mon real és molt més gran i divers. En realitat ja és el que passa sempre. Ens movem en cercles d’afinitats i ens pot semblar que els que ens envolta és representatiu de la societat. No és així en absolut, però a Twitter aquest efecte és multiplica de manera aclaparadora i es útil no oblidar-ho.

Arquimedes i la maleïda corona

dimecres, 13/09/2017

Hi ha coses que des de sempre et resulten empipadores, raonaments que sembla que grinyolen però que, com que tothom els dona per bons, penses que se t’escapa alguna cosa. I al final es queden aparcats a la memòria fins que un dia els recordes i te n’adones que el problema segueix allà.

A mi em passa amb algunes coses insospitades. Per exemple, el Principi Arquimedes.

L’enunciat del principi Arquimedes  diu que “un cos submergit en un fluid experimenta una força de baix cap a dalt igual al pes del volum del fluid que desallotja”. Un principi que permet entendre com és que els vaixells floten a l’aigua malgrat el seu pes.

Que en ficar un cos dins l’aigua es desplaça una certa quantitat de líquid ho podem verificar cada vegada que entrem a la banyera. Menys intuïtiu és el fet que aquest cos experimenti una força cap a dalt equivalent al pes del volum de l’aigua desplaçada, però els físics ho han mesurat i demostrat prou vegades com per no tenir-ne dubtes.

Diu la llegenda que Arquimedes va tenir la inspiració quan es va trobar amb un problema. El rei li havia demanat que verifiqués si una corona d’or que havia encarregat era realment d’or o l’artesà havia fet trampa i havia fet servir un aliatge amb un altre metall més barat. I per esbrinar-ho, Arquimedes no podia fer malbé la corona.

La manera de fer-ho era senzilla. Arquimedes sabia la densitat de  l’or, de manera que només li calia pesar la corona (fàcil) i calcular-ne el volum (difícil). Determinar el volum d’un cub, una piràmide o qualsevol altre forma geomètrica és fàcil, però una corona, que devia tenir flors i tots els guarniments que donen forma a les corones ja resulta molt més complicat. Arquimedes no sabia com fer-ho…

Però vet aquí que mentre barrinava sobre el problema va decidir prendre un bany i quan va entrar a la banyera es va adonar que el seu cos desplaçava una certa quantitat d’aigua. L’aigua desplaçada havia de ser equivalent al volum del seu cos, de manera que si ho feia amb la corona, podria, mesurant l’aigua desplaçada, conèixer el volum de la corona.  Aquest va ser el moment en que, entusiasmat, va sortir nu cridant “eureka” (ho he trobat!).

Bonica la història tot i que si tenim en compte la densitat de l’or veurem que resulta més aviat improbable. Una corona d’un quilo d’or tindria bastant poc volum (uns 50 centímetres cúbics) i desplaçaria una quantitat d’aigua molt i molt petita. Segurament massa com perquè Arquimedes la mesurés amb precisió i encara menys perquè notés la diferència en el cas de que hi hagués una barreja amb altres elements.

No passa res, ja que només és una llegenda que serviria per entendre el concepte. Però el que sempre m’he preguntat és… que coi hi té a veure tot això amb el Principi Arquimedes?! Aquí no hi ha cap flotabilitat, cap força que de baix cap a dalt ni res que expliqui per quin motiu es vaixells floten. Arquimedes era un paio llest i va ser brillant trobant la manera de mesurar volums de corones, però no entenc perquè apareix aquest coi d’història cada vegada que es parla del Principi Arquimedes. La maleïda història no serveix de res per entendre com dimonis apareix una força cap a dalt equivalent al pes del volum de l’aigua desplaçada. Només serviria per saber una manera enginyosa de mesurar aquest volum.

Algun profe de física pot il·luminar-me sobre el motiu? De veritat que ho agrairé. De vegades hi ha obvietats que et passen per alt a la primera i després ja no les veus mai més per molt que les tinguis davant dels nassos. Potser aquest és un d’aquests cassos.

I si no és així, doncs seguiu explicant la història quan parleu Arquimedes, però separeu-la del seu principi! Que només fa que complicar la comprensió de tot plegat.

(De fet, podria haver-hi una relació si hagués fet servir una balança hidrostàtica, tot i que per fer-la servir hauria d’haver conegut el seu principi prèviament. En tot cas això quasi mai no apareix a la història.)

(A sobre, escrivint això he recordat que Arquimedes no és una paraula esdrúixola, com en castellà, sinó plana. Tota la vida pronunciant-lo malament!)