Arxiu del dimecres, 20/09/2017

Àlien, la biologia improbable

dimecres, 20/09/2017

S’ha mort en Harry Dean Stanton, actor americà que recordo per dues pel·lícules de fa uns quants any; “Paris, Texas” i, sobretot “Alien, el 8è passatger”. La notícia m’ha recordat l’angoixant primera història de la saga “Alien” i la por que va fer al seu moment. Res a veure amb les riallades de les absurdes últimes entregues.

El cas és que, més enllà de la història, la biologia dels àliens de la pel·lícula tenia algunes característiques difícils d’entendre. Per exemple, la seva capacitat per buscar preses a las que adherir-se i introduir un embrió dins el cos on anirà creixent fins que, quan arribi el moment en sortirà fent explotar el pit, queda molt espectacular, però resulta desconcertant. I es que a les pel·lícules, els àliens podien “parasitar” humans, gossos i alguns alienígenes de mida considerablement més gran que un humà. El cas és que de paràsits n’hi ha de molts tipus, però tots tenen un cert grau d’especificitat envers els seus hostes.

Els àliens haurien de ser molt bons atacant espècies del seu planeta, però és extremadament improbable que la seva fisiologia sigui compatible amb la d’espècies d’altres mons. Com saben on és la boca? Com saben diferenciar la larinx i la faringe? Com és que els nutrients humans son compatibles amb el seu metabolisme alienígena? Molta, massa casualitat. Sí, es parla d’un sistema de transferència horitzontal de gens que podria ajudar. Però això només funciona entre organismes que comparteixen DNA i  codi genètic.

D’altra banda, hi ha el tema de la seva sang àcida. L’anomenen “àcid molecular”, cosa que no vol dir gran cosa ja que tots els àcids són molècules d’un tipus o altre. En tot cas, això de tenir una sang que desfà fins i tot el metall complica molt l’existència. Nosaltres podem fabricar una bona quantitat d’àcid dins el nostre cos. El clorhídric que fem servir per digerir els aliments és un àcid que no està malament, però queda a anys llum de la capacitat de la sang dels aliens i obliga a tenir una bona capa de mucopolisacàrids protegint la paret de l’estómac. Com s’ho fan els àliens per evitar que els seus vasos sanguinis quedin desfets?

Una possible resposta la dóna el “metge” de la primera pel·lícula quan explica que el seu metabolisme es basa en “silicones polaritzades”. Bé, les silicones es caracteritzen per ser molt resistents a determinats tipus d’àcids, de manera que… podria ser. Però això porta a un altre problema. Quan la criatura neix, fent esclatar el pit de la víctima i generant molt mal rotllo entre els que s’ho miren, és més aviat petitoneta. El problema és que en poques hores creix fins assolir més de dos metres i això fa que et preguntis… com s’ha alimentat per créixer tant? Perquè per construir aquest cos li haurà calgut una bona quantitat de silici si ha de fabricar aquestes “silicones polaritzades”! D’on l’ha tret?

A les pel·lícules acostumen a passar per alt la dificultat que tenen tots els organismes per incorporar els materials necessaris per generar nova matèria orgànica amb al que construir el propi cos. És complicat, requereix un metabolisme molt afinat i ajustat als nutrients disponibles i sobretot, requereix temps.

Al final, la biologia dels àliens resulta extremadament improbable, contraria a qualsevol metabolisme i contradictòria amb moltes lleis físiques. Tant se val. La pel·lícula era genial i podem passar per alt tots aquests detalls, (encara que això no vol dir que no ens n’adonem).