Ficcions i realitats

“La violència és l’últim recurs de l’incompetent”

La frase és de Salvor Hardin, un dels personatges de la primera de les novel·les de la saga “Fundació”, del gran Isaac Asimov. Hardin és un alcalde que ha de fer front a enemics que el superen en força i que fan grans discursos plens de paraules amables però buits de contingut. Evidentment troba la manera de resoldre la situació. La idea no és fer una resistència passiva i no-violenta, que pot funcionar si t’enfrontes a cultures com l’anglesa però que potser no tindria tant èxit davant de l’Estat Islàmic, sinó intentant ser més llest que els seus enemics. Buscant les febleses i contradiccions i explotant-les amb enginy.

La Fundació és, en realitat, una saga de novel·les que descriu la caiguda d’un suposat “Imperi Galàctic” i dels esforços d’un grup d’homes per minimitzar els efectes de la caiguda. El motiu del col·lapse l’explica el personatge central, Hary Seldon, quan parla de les febleses de Trantor, la capital imperial. Una capital cada vegada més especialitzada en la gestió, més vulnerable, més depenent d’explotar la resta dels seus territoris i amb cada vegada menys responsabilitat social. Asimov es va inspirar en Roma i la caiguda del seu imperi per escriure la novel·la, però la història en va plena d’exemples similars.

És curiós com la ciència ficció permet especular amb els canvis socials que poden tenir lloc en futurs més o menys llunyans. Per descomptat, un dels clàssics més aconseguits és “1984”. Allà proposa el concepte de doblepensar, la capacitat de creure simultàniament i sense problemes dues coses contradictòries. Ara ja en tenim una versió inicial amb la postveritat. També en “Un món feliç” trobem que els habitants viuen pendents del “soma”, una droga que els genera felicitat però els deixa sense voluntat. Hi ha qui opina que ara s’aconsegueix un efecte similar amb molts programes de televisió. Potser és una mica exagerat, però…

A “La lluna és una cruel amant” es descriu el camí que fan els habitants de la Lluna per aconseguir la independència de la Terra. L’ambientació futurista i els detalls sobre la vida a la lluna només són una excusa ja que l’interessant és el desplegament polític que han de fer per esquivar les tropes terrestres, mobilitzar la població lunar, aconseguir el reconeixement d’algun país important i esquivar les trampes de les “terceres vies” que els proposa l’autoritat terrestre.

I fins al còmic trobem interessants distòpies futuristes que permeten reflexionar una mica. La importància d’una bona separació de poders es manifesta clarament als còmics de “Jutge Dreed“, basada en un cos de jutges que actuen directament com policia, jutge, jurat i botxí. N’han fet un parell de pel·lícules que sota el fum dels trets, les explosions i les execucions espectaculars dels dolents molt dolents, destil·len un cert aire totalitari, inevitable quan el personatge d’un jutge té un poder excessiu.

En duen ciència ficció, però moltes vegades la ciència només és un embolcall i també podríem parlar de política-ficció o social-ficció. De fet, les històries que és limiten a especular amb el futur de la tecnologia i la ciència són les menys interessants. D’altra banda, la realitat sembla tenir pressa i cada vegada atrapa més aviat les fantasies futuristes dels autors.

4 comentaris

  • enric

    23/09/2017 16:50

    Asimov mateix deia que les seves noveles de Fundació no eren res mes que una adaptacio de “La caiguda del imperi romà” de Gibbons, amb altres noms i llocs.

  • Pons

    22/09/2017 10:31

    M’he llegit totes les novel•les que cites aquí i em quedo amb Fundació, malgrat que sembla que allà abusaven una xic massa de la energia nuclear, suposo que era l’època en la que li va tocar viure l’escriptor que estava de moda fer-ho tot nuclear.

  • Daniel Closa

    21/09/2017 12:52

    Matrix és el més passat de voltes, i tot i això, de vegades és el que sembla més ajustat a la realitat :-)

  • XeXu

    21/09/2017 8:50

    Quina bona repassada a les obres de Ciència Ficció. I realment, moltes tenen un vel de crítica social i descripció d’una realitat que no volem veure, ambientada en un ambient que ens és desconegut, però no per això menys aclaridores. Però potser no és que la ciència ficció ens descobreixi què ens pot passar i cap on va la societat. Potser és que vivim en una ciència ficció. Dins de Matrix. Allò que passa realment no ho acabarem de saber mai.