Arxiu del dilluns, 25/09/2017

El que amaga en Piolin

dilluns, 25/09/2017

Els humans som bastant donats a fer criaturades, per molt que mirem de dissimular-ho rere vestits seriosos, cares de circumstàncies i oratòria refinada. Per justificar-ho potser es podria fer servir l’excusa de fenòmens neotènics. La neotènia és un fenomen que té lloc a la natura i que consisteix en el fet de mantenir determinats caràcters infantils en organismes adults. Un dels més esmentats és la presència de brànquies en els exemplars adults dels axolots (Ambystoma tigrinum). Aquest animal és un amfibi i les brànquies haurien de desaparèixer en arribar a l’edat adulta. És com si les granotes mantinguessin la cua que tenien mentre eren capgrossos.

Això de les característiques infantils presentades en adults ho trobem molt sovint en els dibuixos animats. Si vols que un personatge resulti entranyable, simplement l’has de caracteritzar amb característiques típiques dels bebès. El motiu és que inconscientment les identificarem i immediatament començarem a experimentar un sentiment de simpatia. Això ho va descriure ja fa molt temps el gran etòleg Konrad Lorenz. Al seu llibre “Consideracions sobre les conductes animal i humana” hi ha una figura on compara les característiques infantils i adultes que desperten reaccions de tenir cura de les cries. Essencialment es tracta de front alt, ulls grans, nas petit i un cap gran respecte del cos.

El ratolí Mickey és un exemple paradigmàtic d’aquest fenomen, tal com va posar de manifest l’Stephen Jay Gould. Però això mateix també ho podem observar en el personatge de la Warner Bross “Piolin” (“Tweety” en anglés i “Piuet” en català, tot i que es fa servir molt poc). Aquests dies s’ha fet famós per motius ben insospitats, però és una bona ocasió per verificar que si el personatge és simpàtic és, precisament perquè mostra totes les característiques neotèniques que activen el sentiment de simpatia en els humans.

Per començar el seu cap és enorme. Si el comparem amb el d’un canari real veiem que les  proporcions entre cos i cap estan, pràcticament, invertides. També destaquen els ulls, que ocupen la majora part del cap en el dibuix però que son simplement dos petits puntets en els animals reals. En canvi, el bec s’ha reduït molt i gairebé no destaca, igual que el nas dels nadons. En animals que no tenen nas, el bec fa la mateixa funció des del punt de vista psicològic quan interpretem l’estructura de la cara. Tot combinat fa que en Piolin resulti tendre i entranyable a primer cop d’ull. En canvi el seu rival, el gat Silvestre, no té cap possibilitat de caure bé.

El front és petit, la boca i el nas són grans i destacats. Els ulls són grans, però com que li han posat unes galtes molt grosses, ocupen un percentatge relativament petit del crani (per descomptat molt menor que el percentatge d’en Piolin). Finalment, la proporció entre el cap i el cos s’acosta a la normal en un adult. Tot pensat per evitar que desperti sentiments de simpatia. Tot i que no està tan marcat, és el mateix que trobem en un altre parell de personatges: Tom i Jerry.

Tot plegat pot semblar una ximpleria, però aquesta mena de detalls es tenen compte a l’hora de dissenyar personatges i fins i tot objectes. La manera, inconscient, com el nostre cervell interpreta les proporcions que observem fa que ens predisposem d’una o altra manera i que les probabilitats de decidir-nos a comprar alguna cosa o a identificar-nos amb algun personatge variïn extraordinàriament.

Aquests dies n’hem vist un bon exemple ja que al famós vaixell hi havia diferents personatges, però el que va guanyar el cor de tothom va ser, immediatament, en Piolin. També ajuda el fet que era el que més contrastava amb l’absurd creixent de la situació, però les seves proporcions corporals hi han tingut un paper més rellevant del que podríem imaginar.