Vertigen

Posem a terra un tauló d’un metre d’ample i cinc metres de llargada. Si em demanen que passi per sobre, caminant d’un extrem a l’altre, podré fer-ho sense cap problema. En canvi, si aquest mateix tauló està posat a vint metres d’altura (aproximadament la dels edificis de l’eixample de Barcelona), probablement seré incapaç de creuar-lo. La por em bloquejarà, hiperventilaré, l’estómac s’encongirà, tindré taquicàrdia i potser fins i tot em marejaré. Una por irracional ja que a peu pla he vist que soc perfectament capaç de caminar creuant el taulell. Però que sigui irracional no vol dir que no sigui completament real.

De sempre he dit que tenia vertigen, però estrictament la paraula vertigen fa referència a una alteració en els sistemes que té el cos per mantenir l’equilibri. El que patiria seria un atac d’acrofòbia, és a dir “por a les altures”. De totes maneres, gairebé ningú fa servir aquest terme i tothom parla de “vèrtig” o “vertigen”. És una llauna si tinc en compte que, de jove, un dels esports que més m’agradava era l’alpinisme i l’escalada. Algunes ascensions simplement les vaig descartar per massa “vertiginoses”. Altres, en canvi, les recordo amb un sentiment afegit de triomf. Puc assegurar que fer la cresta dels Besiberris amb l’estómac encongit i treballant a fons l’autocontrol fa que l’experiència sigui molt més intensa i fa més gran la sensació de satisfacció i triomf.

Però no deixa de ser intrigant el motiu d’aquesta sensació, intensament física que experimentem algunes persones davant de les altures. Pot ser tant intensa que la puc notar simplement mirant com algú s’acosta a un precipici. De fet, fins i tot imaginant-m’ho es pot desencadenar.

Naturalment hi ha la teoria psicològica del trauma infantil que ho desencadena. Pot ser, però això del trauma infantil ja sembla el gran comodí de la psicologia. En tot cas, l’explicació sospito que és més complicada.

Per començar, no és simplement una por a les altures. Per exemple, En edificis alts puc passar-ho molt malament acostant-me a una balconada i fins i tot a una finestra. En canvi, anar en avió no em representa cap problema i de fet m’agrada tenir la finestra i mirar com ens enlairem i anem guanyant altura. Això ja m’indica que no és únicament un problema de “por a les altures” sense més. Hi ha d’haver altres coses.

Una teoria interessant ho relaciona amb la manera com ajustem el sentit de l’equilibri. Per fer-ho fem servir la informació que arriba de la vista, però també la provinent dels òrgans interns de l’equilibri situats a l’interior de la oïda. Això funciona molt bé a peu pla, però quan anem guanyant altura, la informació visual perd precisió i cal adaptar-ho a la del sistema vestibular, que manté el seu rendiment sense canvis. Pot ser que algunes persones no fem la correcció de manera eficient i el cervell comenci a interpretar dades contradictòries entre la informació visual i la interna. Com que les dades no encaixen, posa en marxa la resposta de estrès requerida en situacions de perill.

Podria ser, tot i que això no explica perquè també ho experimento mirant gent propera al precipici. En aquest cas, potser sí que sigui un fenomen estrictament psicològic associat al fenomen fisiològic inicial. Com moltes fòbies, aquest tipus de vertigen és un senyal d’alarma que, en condicions normals faria la seva funció (evitar el perill) però que quan està excessivament activat t’acaba bloquejant.

5 comentaris

  • Sinera

    11/10/2017 22:48

    “No puc. Tinc vertigen!”. Això és el que em diuen els amics quan els convido a venir amb mi a Àger o a La vall de Benasque a saltar amb parapent (previ curset o amb monitor, esclar!). Però no és possible que tots tinguin vertigen (potser sí, aquests dies!) o por a les altures.

    Jo he arribat a la conclusió que, en molts casos, ni tenen vertigen ni por a les altures… He arribat a la conclusió que simplement molts tenen por al que és desconegut… perquè quan n’he pogut arrossegar algun d’ells (pocs)… doncs han acabat saltant, si més no amb un monitor.

    Crec que la paraula vertigen la fem servir massa sovint, sigui per no dir-ne por o per simple desconeixement. És divertit comprobar-ho!

  • Daniel Closa

    11/10/2017 16:07

    Pons. Quina sort. Jo ni en conya!

    Rosa: Buf. Pe`ro és molt cansat!. Tot i que quan feia escalada ho tenia més entrenat. S’aprèn i es desaprèn també…

    tramuntaire: Pot ser. Es veritat que ho he passat pitjor en algun balcó que en algun ràpel més exposat.

  • tramuntaire

    11/10/2017 12:30

    Jo crec que va molt lligat a l’apreciació del perill, més inconscient que conscient. Hi ha persones que tenen més por d’acostar-se a un balcó que de volar en avió, i n’hi ha que senten el contrari. A mi em pot fer certa aprensió acostar-me a una barana no gaire alta, però en canvi estic ben seré fent un ràpel a un centenar de metres del terra.

  • Roa Bayés

    11/10/2017 10:20

    La por a les altures es perd amb entrenament. Quan vaig viure a Buenos Aires varem llogar un pis a una planta 26. Al principi no podia ni sortir al balcó, mesos després m’abocaba a la barana per veure arrivar el cotxe del meu home. La capacidad d’adaptació a tot es una meravella!

  • Pons

    11/10/2017 10:15

    No es pot dir que jo tingui vertigen o por a les alçades, però no em fa gràcia exposar-me als barrancs. Quan trec el cap per la barana d’un balcó o d’un pont em venen com ganes de llançar-me, però no tinc instints suïcides, es només quan trec el cap, per això tinc el balcó del meu pis (un tercer) bastant abandonat.