Arxiu del dijous, 12/10/2017

Com fer un bec

dijous, 12/10/2017

Quan parlem dels dinosaures sempre hem de recordar que els ocells actuals no deixen de ser un tipus concret de dinosaure amb bec i plomes. Al registre fòssil cada vegada hi ha més exemplars de dinosaures amb plomes, de manera que la visió que teníem d’animals similars als rèptils s’ha d’anar modificant. Les plomes no tenen massa secret. Al igual que el pel, són modificacions de les estructures de la pell que originàriament formaven les escates. Protuberàncies que creixen fines, planes, ramificades, dures o flexibles, i que acaben oferint protecció física i tèrmica.

Un altre tema és el del bec. De fet, el bec és una estructura típicament aviar i pot semblar curiós com s’ho va fer per evolucionar a partir d’animals que tenien dents i als que no els anaven gens malament per menjar. Ja fa un temps es va descobrir que el canvi a nivell genètic era relativament senzill.  Uns investigadors van demostrar que n’hi havia prou amb modificar l’activitat de dos gens per fer que apareguessin dents en ocells com el pollastre. Per tant, a nivell de mutacions el canvi és relativament menor.

Ara bé. Un bec no és simplement una mandíbula a la que li falten dents. Els dinosaures que acabarien sent la família dels ocells van anar desenvolupant tota l’estructura còrnia que caracteritza el bec. Com va passar això sembla que ara està més clar gràcies a uns treballs d’un grup xines que ha estudiat seqüències de fòssils relativament ben conservades.

El que se’n desprèn és que inicialment el pas de quedar sense dents i de tenir una formació còrnia a la mandíbula era un fenomen que apareixia en alguns dinosaures a mida que anaven envellint. Mentre que de joves tenien dents i mandíbules normals, els exemplars vells perdien alguns dents i als costats de la mandíbula es formava una estructura més dura. L’alteració que va portar a la formació del bec va ser l’avançament d’aquest procés. Allò que primer passava només en exemplars adults va començar a tenir lloc en animals cada vegada més joves fins que al final ja van acabar sortint de l’ou amb bec enlloc de mandíbula dentada.

De vegades es pensa que en l’evolució han de succeir grans i improbables canvis per donar lloc a les formes més evolucionades, però la realitat pot ser més senzilla. Només modificant el moment en que tenen lloc els canvis que apareixen a mida que passem de joves a adults, es pot modificar considerablement l’estructura anatòmica d’un organisme. Com en tots els sistemes mínimament complexos, petits canvis en llocs clau poden tenir grans conseqüències en l’estructura final. Pel que sembla, la part més general de l’aparició del bec només va consistir en alterar el moment en que es posaven en marxa un parell de gens concrets.