Arxiu del dimarts , 31/10/2017

El coet de Tintin

dimarts , 31/10/2017

De les diverses vegades que la ficció ens ha portat fins la Lluna, una de les més conegudes és la que va fer en Tintin a l’aventura combinada “Objectiu: la Lluna” i “Hem caminat damunt la Lluna”. De fet, el coet que apareixia, amb uns característics colors blancs i vermells, ha esdevingut un estereotip clàssic del coet espacial. El que passa és que si ho comparem amb els coets que efectivament van anar a la Lluna, notem que la realitat va ser molt diferent. I entendre les diferències ens recorda alguns elements importants de l’aventura espacial.

La diferencia més clara és que en Tintin i els seus companys van i tornen de la Lluna amb el mateix coet, intacte. Però si recordem com anaven els astronautes de les missions Apol·lo, l’enlairament es feia amb un coet enorme, però al tornar només hi havia una petita càpsula de reentrada. Tot just la part de l’extrem de dalt de tot del coet inicial. I a la Lluna només hi baixava el mòdul lunar, amb la seva forma tant insectoide.

El problema és que abandonar la Terra costa molt. La gravetat terrestre és el gran obstacle a vèncer i el que obliga a disposar de motors molt potents per accelerar la nau fins tenir prou impuls com per escapar. La llauna és que això requereix una quantitat enorme de combustible. I posar molt combustible fa que la nau pesi més, de manera que cal més combustible addicional per poder fer pujar el combustible i els tancs que el contenen. Uns tancs que, a sobre, quan ja s’ha gastat el combustible no fan res més que emprenyar. Afegeixen pes a la nau i no tenen cap funció.

La solució, enginyosa, va ser fer coets multietapes, com l’immens “Saturn V“. A la part inferior hi ha un enorme dipòsit de combustible amb un motor que permet enlairar-se fins determinada altura. Quan aquest combustible s’ha consumit, la nau es desprèn d’aquest mòdul inferior i posa en marxa un segon motor que farà servir el combustible del segon mòdul. La gràcia és que ara la nau, sense el primer mòdul ni el combustible que portava,  ja pesa molt menys i és més fàcil d’accelerar. Això ho repetien fins tres vegades i al final només quedava el “relativament petit” mòdul de comandament que ja està accelerat com per arribar fins l’orbita lunar i només necessita una petita quantitat de combustible per tornar.

Un cop en òrbita lunar no cal baixar-ho tot. Només baixa el mòdul lunar. Els astronautes fan la feina i per tornar s’enlairen amb la meitat d’aquest mòdul que necessita molt poc combustible ja que es molt petit i la gravetat de la lluna és molt baixa. Quan s’uneixen al mòdul de comandament, abandonen el lunar i gasten el combustible que quedava per dirigir-se fins la Terra. Només cal apropar-s’hi prou com per ser capturats per la gravetat terrestre, que ja farà la resta de la feina. Gairebé és com si estiguessin “caient” des de la Lluna.

La reentrada es complica per la fricció de l’atmosfera. El que fan, de nou, es separar-se de tot el que no es imprescindible per la supervivència dels astronautes i quedar-se amb la càpsula de reentrada. Un habitacle minúscul i protegit de l’escalfor que es genera per la fricció amb l’aire.

Totes aquestes estratègies no es tenien en compte en el coet de Tintin. No era perquè sí. Els motors de les missions Apol·lo (i de fet tots els coets) fan servir combustible químic. En canvi, el de Tintin tenia un motor atòmic que suposadament permet molta més potencia i que pràcticament no perd pes al funcionar. Amb aquest motor, es podien permetre portar- tota la nau amunt i avall. Per desgràcia, encara no es disposa d’aquest tipus de motor. Però això no treu que el coet de Tintin (o del professor Tornassol) hagi esdevingut una icona del viatge a l’espai.