Arxiu del dimecres, 8/11/2017

Utilitats de l’aturada

dimecres, 8/11/2017

Una aturada programada per poder seguir amb més força en el futur. Aquesta va ser l’estratègia que van triar alguns organismes alhora d’encarar l’hivern. Quan ja no hi ha menjar, les condicions ambientals esdevenen dures i les probabilitats de sobreviure es redueixen, la hibernació era una opció metabòlicament complicada, però útil des del punt de la supervivència.

La imatge d’un animal hibernant acostuma a ser la d’uns óssos o d’un esquirol dormint plàcidament al seu cau. En realitat és una situació molt diferent a la de dormir. La temperatura corporal de l’animal baixa notablement, el metabolisme s’alenteix, el ritme de respirar i el cardíac baixen extraordinàriament i determinats gens modifiquen el nivell d’expressió per controlar tots aquests canvis. A més, no és un període constant sinó que ocasionalment van experimentant breus moments de recuperació del metabolisme i l’activitat, per tornar a caure en l’estat hivernal tot seguit.

La veritat és que encara desconeixem moltes coses d’aquesta curiosa adaptació a l’estació freda, però investigar com s’ho fan per solucionar els problemes fisiològics que comporta la hibernació podria ser insospitadament útil en molts altres camps que ens afecten directament.

Per exemple, en casos d’infarts, d’embòlies o fins i tot de trasplantament d’òrgans un dels principals problemes que hi ha és la generació de radicals lliures d’oxigen que te lloc en el moment en que es restableix el flux de sang. El que s’anomena síndrome d’isquèmia-reperfusió. El retorn de l’oxigen als teixits que n’han estat privats durant un temps fa més mal que no pas la manca d’oxigen. Però aquest és un problema que els animals que hibernen han resolt d’alguna manera. Després de tot, amb la respiració alentida i la sang circulant a ritme baix, els teixits del cos estan en una situació similar a la de la isquèmia, però ells han trobat la manera de no patir per la recuperació i l’arribada de quantitats normals d’oxigen. Esbrinar com s’ho fan ens ajudaria a dissenyar teràpies pel dany isquèmic i millors maneres de preservar els òrgans per trasplantar.

En el control del pes corporal també podria ajudar. Abans d’hibernar aquests animals acumulen grans quantitats de greix al cos. Això és curiós ja que normalment el cos controla la quantitat de greix acumulada i si mengem massa comença a enviar senyals hormonals per reduir la ingesta i cremar més greixos. Encara que sempre patim per mirar d’aprimar-nos, resulta igual de complicat intentar engreixar-se ja que el cos disposa de mecanismes per regular el pes corporal. Però els que hibernen poden desactivar aquest mecanisme i emmagatzemar un gran excés de calories sense problemes. Si descobrim com s’ho fan potser aprendrem a regular el pes corporal i l’acumulació de greix sense deixar-ho tot en mans de dietes més o menys inútils.

I un animal hibernant es passa mesos sense gairebé moure’s. Si una persona intenta fer això no trigarà a presentar problemes d’atròfia muscular. Les cèl·lules del teixit muscular necessiten un cert grau d’activitat. Si no van experimentant les contraccions associades al moviment, van degenerant. N’hi ha prou de passar uns dies malalt al llit per notar que les cames fan figa quan ens aixequem de nou. Però aquests animals poden recuperar l’activitat de manera eficient i molt ràpida. Saben com evitar la degradació muscular i si descobrim com ho fan podrem aplicar-ho a persones que per malalties estan molt temps immòbils, a la recuperació d’atletes després de períodes d’inactivitat o fins i tot als astronautes al tornar a la Terra.

Hi ha qui pregunta per que serveix la recerca bàsica. Doncs entendre que estudiar coses tan aparentment irrellevants com el metabolisme dels animals hibernant por aportar noves maneres de curar malalties és una bona manera d’entendre que la ciència bàsica pot servir per tot.