Arxiu del dijous, 9/11/2017

Les empipadores ereccions al nas

dijous, 9/11/2017

Amb l’arribada del fred també arribaran els refredats i junt amb ells una situació d’allò més empipadora. Arriba l’hora d’anar a dormir i notes que tens el nas una mica tapat, congestionat. T’estires de costat i en pocs minuts un dels costats del nas es tapa completament. Només respires per una de les foses nasals. Curiós, però si et gires, lentament la situació canvia i el que estava tapat es destapa mentre que el costat que ara està a sota es va col·lapsant.

I no. La culpa no és dels mocs!

La clau del que passa la trobem en unes estructures que hi ha a l’interior de la cavitat nassal anomenades “cornets”. Normalment n’hi ha tres a cada costat i és un teixit ossi molt porós, molt vascularitzat i cobert per un teixit esponjós i amb una certa capacitat erèctil. La seva funció és la d’escalfar i humitejar l’aire que respirem. També té una capa mucosa on es queden enganxades moltes de les partícules de pols i similar que inhalem. L’objectiu és que l’aire que arriba a l’interior dels pulmons estigui net, humit i no massa fred.

Que passa quan fa fred? O quan ens refredem? Doncs que el cos intenta cuidar millor l’interior dels pulmons i el teixit dels cornets s’infla. La seva estructura és similar a la dels cossos cavernosos del penis i es comporta de la mateixa manera que en una erecció, omplint-se de sang i fent-se més gran. Així l’aire inhalat quedarà més net, més atemperat i més humit. La llauna és si la turgència és exagerada, ja que aleshores comença a comprometre el pas normal de l’aire.

I d’altra banda, hi ha un sistema d’equilibri en el repartiment de la sang pels cornets dels dos costats del nas. En principi la sang que s’hi acumula s’ha d’escampar per igual a banda i banda, però si ens estirem al llit, la gravetat fa que la sang acumulada tingui tendència a caure cap al cornet que està a la banda inferior. S’infla més i aquell costat del nas es tapa. Si ens girem, la gravetat segueix estirant de la sang cap avall i queda tapat el costat contrari.

Com que en aquest teixit hi ha força generació de mocs, resulta fàcil pensar que són els mocs els que tapen el nas, però no és exactament així. I per això, per molt que ens moquem, la cosa no millora. Traiem una capa de mocs, però el teixit que tapa el camí a l’aire seguirà allà. Per cert que continuarà fabricant moc, de manera que el rajar potser no s’acabi, però eliminant el moc mai no aconseguim destapar. El que cal és reduir el flux de sang cap aquests teixits, que és el que fan alguns fàrmacs inhalats. Útils a curt termini, però que a la llarga poden donar problemes, ja que necessitem que aquest mecanisme funcioni per mantenir el pulmó en bones condicions.

I és que les coses sempre han d’estar en la seva justa mesura. Un excés d’activitat del teixit erèctil, de l’interior del nas, pot ser una llauna.