Arxiu del dijous, 16/11/2017

Aquella curiosa satisfacció

dijous, 16/11/2017

Hi ha una mena de llegenda en el mon de la física segons la qual, un dels físics que treballava en energia nuclear a principis de segle XX va descobrir quines eren les reaccions amb les que l’hidrogen es fusionava i emetia prou energia per mantenir les enormes temperatures estel·lars. Aquell vespre va anar a donar un passeig amb la novia i ella li va comentar com de boniques eren les estrelles brillant al cel. Ell, aleshores, va respondre “Sí. I ara mateix soc la única persona al món que sap per quin motiu brillen”.

Deia que és una mena de llegenda perquè no hi ha acord en qui era aquest físic. Es parla de Arthur Eddington, de George Gamow, de Fritz Houtermans o de Hans Bethe. Tots ells van estudiar les reaccions nuclears que suposadament tenien lloc a l’interior de les estrelles, de manera que qualsevol podria ser. El més probable, però, és que tot sigui una interpretació metafòrica del que podria haver passat. L’important és que l’anècdota descriu molt bé el sentiment que s’experimenta quan ets científic i descobreixes alguna cosa. No cal que sigui un gran descobriment ni res que canviï la història de la ciència. Qualsevol petit detall que només afecta al teu camp de recerca i del que finalment en treus l’entrellat genera una sensació de triomf difícil de compartir.

Planteges la teva hipòtesi, fas uns quants experiments, mires els resultats i en un moment donat ho veus clar i entens el fenomen que tens entre mans. Pot ser que sigui el que esperaves o pot ser que sigui una cosa diferent. L’important és que saps el que passa i t’adones que fins que no ho expliquis, ningú més al món ho sap.

La veritat és que rarament ho fas sol. El més normal és que l’experiment s’hagi fet entre uns quants i aleshores és divertit la manera com es creuen les mirades de complicitat. És una sensació similar a la d’haver resolt el puzle, amb l’afegit que sou les primeres persones al món que l’han resolt. Segurament és  perquè no hi havia ningú més intentant-ho, però això és un detall menor.

De vegades pregunten quina gràcia té el ser científic. Doncs moltes, però el moment del descobriment és un dels que compensen la majoria de fracassos que hi ha hagut abans. Insisteixo en que no cal que sigui cap gran descobriment. Pots haver esbrinat a quina cèl·lula s’uneix la proteïna en la que treballaves, quin és l’òrgan que genera les partícules que havies detectat a la sang o on han anat a parar les cèl·lules que has trasplantat. Petits detalls que només representen un pas més en l’avenç en el coneixement d’aquella malaltia i que, probablement, ni arribaran a aparèixer als llibres de text. Per descomptat no impressiona gaire a la novia dir-li que ets la única persona al món que sap alguna cosa com que “els exosomes que apareixen quan s’inflama el pàncrees, en realitat venen del fetge”, però això no fa que sigui menys satisfactori.

Després l’emoció es passa. Amb sort acabes publicant els resultats i passen a engruixir el munt de coneixements i dades sobre un tema super-concret i mega-especialitzat que només interessa a un grapat d’altres científics. Però tant és. Per molt que amb el temps ho relativitzis, la satisfacció d’haver resolt el problema i haver fer el teu petit descobriment ja no te la treu ningú.