Només funciona si qui ho fa és un home…

De vegades llegeixes una noticia relacionada amb algun camp de la ciència i el primer que penses és que t’estan gastant una broma. És veritat que en el món científic es fan i es descobreixen coses ben estranyes, però ocasionalment això arriba a extrems insospitats. Això m’ha passat en veure una notícia (a Nature) on indiquen que el fàrmac antidepressiu més estudiat actualment, la ketamina, només funciona si qui l’administra als ratolins és un investigador home. Si qui ho fa és una dona, no es detecta cap efecte.

Ha de ser una conya! És el primer que he pensat. Però l’article en donava detalls, de manera que he aprofitat que al centre de recerca on treballo hi ha neurocientífics i els ho he preguntat. I sorprenentment, m’han dit que efectivament això s’ha presentat en un congrés i que no els semblava un disbarat. El sexe de l’investigador pot condicionar els resultats de l’experiment fins i tot en el cas que treballin exactament igual els uns i les altres. No és un problema de capacitats sinó… d’olors! Si la investigadora es posa una samarreta portada abans per un home, els resultats tornen a aparèixer. I si es fa l’experiment amb ratolins aïllats dins una capsa de manera que no olorin qui els està manipulant, la ketamina perd el seu efecte.

Cal dir que la ketamina està resultant una molècula desesperant. Inicialment es feia servir com anestèsic i també s’ha emprat com a droga al·lucinògena, però fa uns anys, i gairebé per casualitat, es va descobrir que actuava com antidepressiu. No només això. Els seus efectes eren espectaculars. Amb els antidepressius habituals calen setmanes de tractament per començar a notar alguna millora. Amb la ketamina n’hi havia prou amb mitja hora i funcionava fins i tot en pacients als qui els antidepressius clàssics no els feien res!

L’efecte era absolutament espectacular i inicialment va costar que la comunitat científica s’ho cregués. Però es van fer experiments i finalment es va poder confirmar que, efectivament, la ketamina actuava sobre la depressió molt millor que res que tinguéssim entre mans. El problema era que ningú entenia com ho feia. El seu mecanisme d’acció no tenia res a veure amb les vies conegudes. Ni dopamina, ni serotonina ni res de tot el que se sabia.

A més, aviat van començar els problemes. Les dosis, la manera d’administrar, la durada dels efectes… els resultats que s’anaven obtenint no eren consistents. De vegades anava molt bé, de vegades no. En ocasions els seus efectes duraven setmanes, en altres ocasions només dies. I ningú entenia els motius de la variació. Es van dissenyar molècules similars a la ketamina per potenciar els seus efectes i no van funcionar. De nou, no està gens clar el motiu. Ara es pensa que potser no sigui la ketamina sinó algun producte resultant de la seva degradació qui fa els efectes.

Una situació una mica desesperant. La sensació de tenir una resposta important entre mans, però que quan la vols agafar fermament sempre rellisca i s’escapa. A més, la ketamina no és innòcua. És un anestèsic amb molts efectes secundaris. Cal entendre el que fa per potenciar les accions que interessen i bloquejar els efectes nocius. Si, a sobre, els resultats depenen de si qui fa els experiments és un home o una dona, encara anirem més de bòlit.

O potser sigui una pista que podem aprofitar. Els ratolins poden respondre diferent a l’olor d’un mascle o d’una femella i això pot estar relacionat amb un nivell d’atenció o d’estrès diferent. L’estrès, com la resta d’estats d’atenció que puguin estar induïts per una determinada olor, no deixen de ser estats fisiològics del cervell. Potser la ketamina actuï només quan determinats mecanismes del cervell relacionats amb l’estrès estiguin actius. O potser només ho faci en combinació amb neurotransmisors que es generen en resposta a diferents feromones. O potser…

Sigui com sigui, i més enllà de l’anècdota de la importància del sexe de l’investigador, caldrà anar seguint els avenços que es facin en aquest fàrmac ja que, potser, estem a les portes d’un canvi important en el tractament de la depressió.

4 comentaris

  • Daniel Closa

    22/11/2017 23:59

    Sí. Era un anestèsic molt emprat en veterinària. I pel que fa als hàmsters…. doncs com que només s’ha confirmat en rata, encara no podem extrapolar a altres espècies. :-)

  • Pons

    22/11/2017 11:07

    A mi la ketamina em sona a droga per adormir els cavalls, a no se quina peli ho vaig sentir per manipular les apostes de cavalls…. En tot cas jo també he flipat amb això que els ratolins responen diferent segons el sexe de l’investigador, vols dir que li regales un hàmster a la teva filla aquest viurà més estressat que si li regales al teu fill?

  • Daniel Closa

    21/11/2017 21:22

    Sí que és curiós. Caldrà esperar a que publiquin el treball complert per veure tots els detalls i treure’n una mica més l’entrellat.

  • Sinera

    21/11/2017 11:38

    És ben curiós! Em pregunto si passa el mateix amb els ratolins-famella o elles sí que accepten l’olor de les científiques i la ketamina les hi fa efecte.
    Si l’estudi està ben fet, això obre moltes possibilitats, com bé dius. Però és molt, molt estrany…