Arxiu del dimecres, 22/11/2017

El complicat futur del nostre tritó

dimecres, 22/11/2017

Quan apareix una noticia sobre els catalans a un diari britànic, ja comences a patir per quin merder hauran destapat. Però les coses no sempre son així, i aquesta setmana he topat amb una notícia a “The Guardian” que m’ha fet somriure. Comentaven que al zoo de Chester han aconseguit per primera vegada reproduir en captivitat exemplars de “tritó català”. En realitat, és la primera vegada que s’aconsegueix fora d’aquí, ja que al zoo de Barcelona ja ho havien aconseguit. Però entenc que els de Chester participen en el programa de recuperació d’aquest tritó.

Estrictament és el tritó del Montseny (Calotriton arnoldi) un petit amfibi que únicament viu en aquest racó del món. Durant molt temps es va pensar que eren exemplars despistats del tritó del Pirineu (Calotriton asper)  però l’any 2005 les anàlisis genètiques van permetre establir que es tracta d’una espècie diferent. I aquesta diferència té la seva gràcia ja que el tritó del Montseny és l’únic vertebrat endèmic del país.

Això és un problema pel pobre tritó, ja que el seu hàbitat és molt reduït. Només pot viure als rierols freds i nets del Montseny. No pot expandir-se més enllà ja que, pels organismes que requereixen viure a determinada altura, amb aigües particularment netes i amb temperatures raonablement fresques, el Montseny es com una illa. Potser haurien pogut sobreviure al Pirineu o en altres serralades, però no tenen manera d’arribar-hi pel seu compte. I ara els indrets que els serien propicis ja estan ocupats per altres espècies de tritons, de manera que el seu destí està segellat. Han de sobreviure al Montseny o encaminar-se a l’extinció.

I això és el que sembla que els està passant. El tritó del Montseny està a la llista vermella d’espècies amenaçades i amb la classificació de “En perill greu”. Només hi ha dos nivells per sobre d’aquest: “Extinta en estat salvatge” i “extinta”. Al Montseny, és a dir a tot el món, només queden uns mil cinc-cents exemplars.

El cas és que quan es va descobrir, de seguida va ser evident que l’espècie afrontava problemes greus. L’escalfament global està desplaçant a altures superiors aquells indrets on viuria còmodament. Per desgràcia, a més altura hi ha menys rierols que, a més, cada vegada porten menys aigua degut a l’esgotament dels aqüífers per les extraccions que en fem els humans. Quan va ser evident que la seva població s’anava reduint a ritme clar, es va començar un programa de salvament i es van preparar instal·lacions on poder reproduir-los amb una certa seguretat. Amb això s’ha aconseguit repoblar una mica el Montseny, però val la pena repartir esforços i la col·laboració amb el zoo de Chester ha permès que una dotzena més de tritons també hagin criat.

Val la pena fer aquests esforços per salvar una espècie que la majoria de gent no ha vist mai? De fet, hi ha molta gent que ni tan sols sap com és un tritó. Però el cas és que indrets com el Montseny són un regal que ens ha fet la natura i val la pena fer tots els esforços que calgui per preservar-lo tal com és. Amb tota la seva biodiversitat, des dels insectes fins les falgueres, passant pels arbres, les aus i els amfibis. Cada espècie que desapareix la perdem per sempre més i amb ella tot l’entramat de relacions ecològiques en que estava implicada. De vegades sembla que només interessi salvar les balenes, però la protecció del nostre planeta ha d’incloure totes les espècies, incloent els discrets tritons del Montseny.

I, per descomptat, no hem d’oblidar que reproduir-los en captivitat és del tot inútil si no salvaguardem al mateix temps el territori on han de viure.