El necessari “suïcidi” de les cèl·lules

El destí final de totes les cèl·lules, com el de tots els organismes, és la mort. Simplificant-ho molt, una cèl·lula no deixa de ser una mena de bossa constituïda per una membrana cel·lular, dins la qual hi ha el nucli, uns quants orgànuls i un líquid en el que hi tenen lloc milers de reaccions químiques perfectament regulades. Si la membrana cel·lular es trenca, el seu contingut és abocat a l’exterior, la organització que permetia que el metabolisme funcionés es perd i la cèl·lula mor. És el que passa, per exemple, quan ens fem un tall, quan ens esclafem un dit o quan un virus o un bacteri ataquen la cèl·lula.

Quan això passa diem que la cèl·lula ha mort per “necrosi”. El problema és que les restes que queden, siguin fragments de membrana, orgànuls cel·lulars, proteïnes citoplasmàtiques o cadenes de DNA, posen en marxa la resposta inflamatòria. Els nostres leucòcits detecten aquests fragments i el mecanisme de la inflamació s’activa. És el que passa quan ens donem un cop. La inflamació es desencadena per culpa dels fragments de cèl·lules mortes que queden. Cèl·lules mortes per necrosi.

Però les cèl·lules poden morir d’una manera molt més endreçada. Això es va descobrir gràcies a un petit cuc, un nematode de menys d’un mil·límetre de llarg anomenat Caenorhabditis elegans, que és un dels organismes més ben estudiats. El seu cos està fet per exactament  959 cèl·lules i molt del que ara sabem sobre desenvolupament dels embrions es va estudiar inicialment en aquest C. elegans ja que, al microscopi, es podia seguir el camí que feien totes i cada una de les seves cèl·lules. I el cas és que van veure que hi havia 131 cèl·lules que en un moment donat havien de desaparèixer. Tenien una funció al principi, però després sobraven.

L’interessant era que aquestes cèl·lules morien d’una manera diferent a la necrosi. Era una mort molt ben programada i orquestrada. Una mena de suïcidi cel·lular que tenia lloc sense alliberar restes de cap mena. Com si la cèl·lula anés empaquetant els seus propis fragments i deixés que els leucòcits els eliminessin sense activar la inflamació. Aquest procés es va anomenar “apoptosi” i ara sabem que és imprescindible pel bon funcionament de l’organisme. Per exemple, durant el desenvolupament embrionari dels mamífers, les mans primer es formen com una mena de monyons. Però en un moment donat es posa en marxa un procés d’apoptosi que elimina ordenadament les cèl·lules que sobren entre cada un dels dits, fins que aquests queden ben separats i individualitzats.

Un altre moment en el que l’apoptosi és important és quan es detecta que la cèl·lula està començant a funcionar malament. Com si fossin peces que no es poden reparar d’una màquina, el cos simplement les fa sortir d’escena per mitjà de l’apoptosi i les substitueix per cèl·lules noves, funcionals de nou.

En realitat el nostre cos ha anat substituint la majoria de les cèl·lules que el formaven fa uns anys. Cada dia perdem uns cinquanta mil milions de cèl·lules a través de l’apoptosi. Sembla molt, però gràcies a això les anem reemplaçant per cèl·lules noves i així hem pogut anar mantenint un funcionament òptim de la major part dels òrgans al llarg del temps. De fet, un  dels problemes associats a l’envelliment és que aquest mecanisme va perdent eficàcia i ens anem quedant amb cèl·lules poc funcionals però que ja no s’eliminen.

I no costa gaire veure que en el cas del càncer un dels problemes que acostumen a estar-hi relacionats és un defecte en el mecanisme de l’apoptosi. En principi, al llarg de la vida tots tenim molts inicis de processos cancerosos en el nostre cos. Però tant bon punt es detecten l’apoptosi s’encarrega d’eliminar les cèl·lules que acabarien generant un tumor. El càncer només pot avançar si l’apoptosi no funciona correctament. En altres cassos és al revés. Un excés d’apoptosi s’ha relacionat amb malalties neurodegeneratives, com l’Alzheimer o l’esclerosi lateral amiotròfica, on moren cèl·lules que encara necessita el cervell per funcionar correctament. Les coses han de passar quan cal i només aleshores.

En el cas de les cèl·lules, un suïcidi ben programat és el millor que li pot passar a l’organisme. Si això no passa, comencen els problemes. Com si fossin actors d’una magnífica obra de teatre, les cèl·lules han de saber quin és el moment de sortir definitivament d’escena i disposen de l’apoptosi, un mecanisme molecular que permet fer-ho de manera elegant, discreta i eficient.

2 comentaris

  • Daniel Closa

    01/12/2017 13:16

    En principi es van renovant totes les cèl·lules del cos, encara que cada teixit ho fa a un ritme diferent. Cinc dies per la sang, uns quants anys per les de l’esquelet. Les úniques que sembla que ens acompanyen sempre són les neurones d’algunes zones del cervell.

  • Pons

    01/12/2017 11:19

    Llavors tots els tipus de cèl•lules es suïciden o hi ha alguna cèl•lula que ens acompanya de per vida?

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús