El ball dels planetes

Un fet interessant de la visió que tenim sobre el sistema solar, amb el Sol al centre i els planetes en òrbites cada vegada més allunyades, és que indueix amb molta facilitat a l’error. Tenim tendència a representar les coses de la manera més senzilla possible per tal de fer-les entenedores. Això obliga a fer algunes simplificacions i el problema és no oblidar que la realitat és diferent dels esquemes. Doncs en el cas dels planetes girant al voltant del Sol, les simplificacions són més importants del que sovint imaginem.

El primer detall a considerar és l’escala. Les òrbites dels planetes gairebé mai estan representades a escala, simplement perquè no hi ha manera d’enquibir-les totes en un dibuix. Si dibuixem correctament les òrbites de Mercuri, Venus, la Terra i Mart, la resta de planetes quedarien tan lluny que necessitaríem fulls de mides descomunals. Si, en canvi, dibuixem correctament les òrbites dels planetes exteriors, la Terra i els més propers no es distingirien de tant agrupats que estarien.

La distància entre la Terra i el Sol és el que anomenem una Unitat Astronòmica o U.A. Doncs si en un dibuix  posem la òrbita de la Terra a un centímetre del Sol, Mart estaria a un centímetre i mig, però Neptú l’hauríem de dibuixar a més de trenta centímetres de distància i la seva òrbita ja no hi cabria en un full normal. Això per no parlar dels planetes nans, com Eris, que estaria a un metre de distància. O Sedna, que en el punt més allunyat caldria dibuixar-lo a més de nou metres!

Les solucions son dibuixar-ho en dos o més parts a escales diferents (més correcte, però menys intuïtiu) o passar de les escales i posar-los tots a distàncies similars (incorrecte del tot, però al menys hi cap dins un esquema).

Però encara hi ha un altre aspecte que acostuma a passar per alt. El dibuixet del Sol amb els planetes al voltant passa per alt que el Sol també es va movent al voltant de la Galàxia en un llarg camí que completa una òrbita (una òrbita galàctica) cada 225 milions d’anys. I té la seva gràcia perquè la Galàxia, la Via Làctia té forma de disc i tenim tendència a imaginar que els planetes giren al voltant del Sol en el mateix pla que el pla galàctic…, però no.

La realitat és que el pla en el que giren els planetes presenta una inclinació de seixanta graus respecte del pla de la Galàxia. De manera que el moviment real ha de sumar el gir al voltant del Sol i el camí que tots plegats segueixen al voltant de la galàxia. El resultat és una mena d’espiral còsmica, una curiosa manera d’avançar que ha fet que les representacions en animacions resultin gairebé hipnòtiques, amb els planetes movent-se com si fos un vòrtex. Posats a ser detallistes cal dir que la majoria de representacions que corren per internet tampoc són massa exactes ja que ho dibuixen com si avancéssim de manera perpendicular, que no és el cas, però la idea general val la pena tenir-la present.

6 comentaris

  • Sinera

    09/01/2018 22:47

    No entenc com movent-nos tant no fa més vent i no estem sempre marejats com les perdius marejades! Benvingut de nou, Daniel.

  • Daniel Closa

    09/01/2018 20:14

    Joan. La galàxia gira al voltant d’una terra plana. N’hi ha prou de mirar al cel de nit per veure-ho! Descregut!
    PS. Descansat i atipat!

  • Joan Codina

    09/01/2018 17:58

    Però què dius!!!! Accepto lo de rodar la galàxia i tal.. però els altres planetes, la lluna i el Sol està clar que ballen al voltant de la Terra!

    PS. Espero que hagis descansat.

  • Daniel Closa

    09/01/2018 15:37

    Vicent: Ja tocava!

    Pons. I això que no he tingut en compte el moviment de la galàxia ni el del supercluster de Virgo on estem… :-)

  • Pons

    09/01/2018 14:41

    Tant moviment que hi ha i jo sense notar-lo ben assegut a la cadira

  • Vicent Bosch i Paús

    09/01/2018 12:53

    Bon retorn!