Arxiu del divendres, 12/01/2018

L’ou i la gallina, la papallona i la flor.

divendres, 12/01/2018

La característica més coneguda de les papallones és que les seves ales mostren un ventall de formes i colors bellíssims. Per això, aquests insectes es posen com exemple d’organismes  bonics i la majoria de representacions romàntiques i idealitzades de la natura inclouen unes quantes papallones volant per entre les flors. Cal dir que la cosa canvia si ens aturem a mirar el cap de la papallona al microscopi. Aleshores la imatge ja és bastant més inquietant, amb els ulls plens de facetes, escames cobrint-ho tot i una llarguíssima estructura en forma de tub, la probòscide, que pot estendre per xuclar el nèctar de les flors.

Habitualment es considerava que la probòscide era una adaptació evolutiva per alimentar-se d’aquest nèctar. Al registre fòssil, l’aparició de les flors i dels lepidòpters, el grup de les papallones, coincidien més o menys. Això, però, no era del tot satisfactori. Primer perquè tampoc hi ha tants fòssils de papallones, de manera que no es podia posar la mà al foc de tenir el registre complert. I en segon lloc, les dades genètiques suggerien que aquest grup d’insectes havia d’haver aparegut uns quants milions d’anys abans.

El cas és que fa poc van trobar restes fòssils d’ales de papallones que han permès avançar en uns quant centenars de milions d’anys l’aparició de les papallones. Això és bon rotllo, ja que ara sí que coincideixen les dades fòssils i les estimacions genètiques, però alhora ha plantejat un altre dubte. Segons aquesta nova cronologia, les papallones amb les seves probòscides, van sorgir bastant abans que les plantes amb flors. De manera que l’explicació clàssica segons la qual la probòscide era una adaptació a les estructures florals ja no s’aguanta.

En realitat la cosa és una mica més complicada. Les restes fòssils que han trobat són d’arnes i no de papallones. Es tracta d’animals que comparteixen grup zoològic i que hi ha qui les confon, però és un detall a recordar. D’altra banda, no han recuperat organismes sencers sinó només les escates de les ales, de manera que no hi ha les probòscides. Però s’ha vist que l’estructura d’aquestes escates és la que presenten les papallones i les arnes amb probòscide, de manera que es dona per fet que aquelles arnes prehistòriques efectivament tenien probòscide malgrat que al planeta encara no hi havia flors per xuclar el nèctar.

En realitat no és tan estrany. Moltes de les adaptacions evolutives són refregits aprofitant estructures amb funcions inicials diferents. Es pensa que les ales dels insectes inicialment no servien per volar sinó per regular la temperatura i va ser després que es va aprofitar aquelles estructures amb superfícies tan grans per començar a volar. Doncs amb les probòscides pot passar una cosa similar. Inicialment podien servir per xuclar aigua, resina o qualsevol líquid que trobessin. Quan van aparèixer les flors, els insectes que tenien probòscide es van trobar amb una estructura anatòmica ideal per aprofitar aquell nou recurs. A partir d’aquell moment ja sí que van poder començar a influir-se mútuament i a co-evolucionar.

En realitat la evolució simultània de dues estructures en espècies diferents és una imatge molt atractiva intel·lectualment, però la realitat de la natura és força més destralera. És més freqüent agafar el que hi ha a mà i aprofitar-ho per donar-li noves funcions. Això de reinventar-se és una constant al llarg de l’evolució.