Arxiu del dimecres, 17/01/2018

Geleres marcianes

dimecres, 17/01/2018

Semblaria una broma, però és veritat; han tornat a trobar aigua a Mart. S’ha anunciat tantes vegades el descobriment d’aigua a Mart que ja no saps com agafar-ho i es fa difícil entendre l’entusiasme amb que esdevé notícia. El motiu, és clar, és que cada vegada és un descobriment diferent. Primer es va veure que hi havia aigua en forma de gel, normalment sota una capa de regolita (la pols que es diposita a la superfície). Després es va especular amb reguerots d’aigua regalimant per pendents. També es va veure que l’aigua contenia determinades concentracions de sals… Cada descobriment tenia els seus motius per ser important i anava una mica més enllà del simple “descoberta aigua a Mart!”.

Ara ha tornat a sortir la notícia i, de nou, té les seves particularitats que la fan important. Han descobert aigua en forma de grans geleres escampades per diferents indrets. El rellevant és que ja no es tracta d’una mica d’aigua super-salada ni barrejada amb fang sinó del que sembla ser gel pur en quantitat molt rellevants. Geleres de centenars de metres de gruix cobertes per un parell de metres de terra i pols. Cara a una hipotètica colonització això facilitaria molt les coses.

La descoberta l’han fet analitzant les imatges obtingudes pels satèl·lits que tenim orbitant Mart. Identificar zones amb gel és complicat, però assequible. Resulta molt més difícil saber el gruix de la capa de gel. Aquesta vegada han aprofitat que hi ha zones on la gelera s’ha trencat i ha quedat exposada la fractura, mostrant la capa de gel en tot el seu gruix, de manera que ho han pogut mesurar amb molta més precisió. Les imatges es mostren amb el color modificat per fer-ho més evident, però no deixen de ser la de l’extrem d’una gelera que es va trencant. Que el que hi ha és gel d’aigua i no altres coses, com CO2 sòlid, s’ha determinat analitzant l’espectre de la llum reflectida. Amb això han pogut veure que la capa, de més d’un centenar de metres de gruix, correspon a la signatura de l’aigua i poca cosa més.

Això també resulta curiós ja que amb la baixa pressió atmosfèrica que hi ha allà, el normal és que el gel es vagi sublimant i en poc temps desapareixi convertit en vapor. En realitat si que es van sublimant, però el ritme al que això té lloc és prou lent com perquè encara hi hagi gel a grapats esperant que hi anem i l’aprofitem pel nostre consum, però també per estudiar-lo a fons. De la mateixa manera que el gel de l’Antàrtida ens ha permès estudiar les èpoques passades de la Terra, l’anàlisi del gel de Mart ens pot donar informació de primera mà sobre la història del planeta veí. De pas, també és un lloc on jo aniria a buscar restes biològiques, que el gel amaga moltes coses ben conservades!

Una altra dada interessant és que aquetes geleres no estan a les regions polars de Mart, sinó a latituds més moderades. Segueixen sent massa al nord pel que a la NASA li agradaria a l’hora d’instal·lar-se, però ja és una millora respecte al que teníem abans.

Mica a mica anem podent reconstruir la història passada de Mart. Ara li diem el planeta vermell, però fa uns pocs milions d’anys seria el planeta a franges blanques ja que els dos hemisferis tenien una bona part coberta de gel. Les geleres que han identificat serien les restes d’aquell passat no tant llunyà, quan encara hi havia nevades i una atmosfera més moguda.