Llum verda al part

En els humans es considera que l’embaràs dura uns nou mesos. Com que el moment de la fecundació és difícil d’establir, els metges ho conten des de la FUR (en català seria DUR), que és la Data de la Última Regla. A partir d’aquell dia s’hi afegeixen quaranta setmanes i s’obté una data aproximada del part, tot i que en general pot tenir lloc un parell de setmanes abans o després. La fisiologia no són matemàtiques!

Però una pregunta que no està tan clara com sembla és sobre el desencadenant del part. Com sap el cos de la dona que ja toca parir? Quins senyals actuen sobre quins òrgans per posar en marxa el complex entramat de mecanismes hormonals, nerviosos i musculars que acabaran amb l’expulsió de la criatura? No és un tema menor ja que idealment s’ha d’iniciar només quan el fetus ja està completament desenvolupat i a partir d’aleshores ja no s’ha d’esperar gaire més.

Hi ha diverses hipòtesis, però una que sembla prometedora està relacionada amb unes proteïnes fabricades pels pulmons del nadó. Si ho pensem bé, els nostres pulmons fan una feina ben curiosa en omplir-se d’aire. Per quin motiu l’aire hauria d’entrar quan eixamplem la caixa toràcica? Si obro una bossa, no entra l’aire amb la mateixa força que ho fa als pulmons!

El motiu és que dins els pulmons hi ha pressió negativa. Una pressió menor que l’atmosfèrica, de manera que, l’aire té tendència a entrar tant com pugui. Per això quan bufem notem que fem mes força per treure aire que per fer-lo entrar. Això facilitat el  fet de respirar però genera un problema. Si hi ha pressió negativa dins els pulmons, aquests haurien de tenir una gran tendència a col·lapsar! Com lipasa a un globus quan aspirem l’aire enlloc de bufar-hi. Per evitar-ho, la superfície interna dels pulmons està coberta per un material fet d’una barreja de greixos i proteïnes, anomenat “surfactant pulmonar”. La seva feina es modificar la tensió superficial i fer que els pulmons no col·lapsin.

Naturalment, aquest surfactant només fa falta quan respirem. Un fetus no el necessita per res fins just després de néixer. Per això, la fabricació del surfactant és un dels últims processos que tenen lloc en el cos del fetus. Doncs en ratolins que tenien un dèficit en algunes de les proteïnes del surfactant s’ha vist que el moment del part s’endarreria. I si els administraven aquestes proteïnes, el part es desencadenava quan tocava.

Això va fer pensar que el senyal de “llum verda” per iniciar el part és que al líquid amniòtic hi arribi una determinada quantitat de les proteïnes del surfactant. Sembla raonable ja que això voldria dir que els pulmons del nadó ja han arribat a ser funcionals i que el part pot iniciar-se sense perill. S’ha vist, per exemple, que aquestes proteïnes actuen sobre l’amni induint la síntesi de prostaglandines, uns dels agents que  desencadenen les contraccions uterines.

Tot i així, potser encara és una explicació massa senzilla. Sembla que hi ha alguns altres factors, també generats pel pulmó del fetus que actuen promovent un estat “inflamatori” a les parets de l’úter. Això fa que tot el sistema de la mare estigui més sensible als senyals i que la resposta sigui més contundent quan arriba el moment.

Entendre tot això és interessant per sí mateix, però també ha d’ajudar a buscar millors sistemes de control del moment del part, a detectar risc de parts prematurs i també, a dissenyar nous sistemes de manteniment dels nadons prematurs en els que el sistema respiratori acostuma a ser un dels grans problemes.

2 comentaris

  • Daniel Closa

    26/01/2018 9:16

    Ens ho estalviem, però també ens ho perdem.

  • Pons

    25/01/2018 12:15

    Quin trauma això de parir, sort que aquesta feina me la puc estalviar. Néixer també sembla força traumàtic, per sort ja fa temps d’això i no me’n recordo…