Arxiu del mes: febrer 2018

Cinc mil dies marcians

dimecres, 28/02/2018

Havia de funcionar durant noranta dies, però ja en porta més de cinc mil i segueix al peu del canó. Això de l’obsolescència programada els de la NASA s’ho passen pel forro. Parlo, és clar, de l’Opportunity, el robot que hi ha a Mart des de l’any 2004 i que encara segueix en actiu. És veritat que des que va arribar el seu germà gran, el Curiosity, ha perdut bona part del protagonisme que va tenir i podria semblar que ja no funciona. Però no. Inassequible al cansament, l’Opportunity segueix explorant la superfície de Mart.

Fa poc va complir els cinc mil sols a Mart. Recordeu que un dia marcià dura una mica més de vint-i-quatre hores i per evitar confusions, els dies marcians s’anomenen “sols”. Quan van enviar l’Opportunity i el seu germà bessó l’Spirit, estaven pensats per una missió limitada en el temps, però que es podria allargar ja que el seu funcionament depèn dels panells solars. El Curiosity, en canvi, funciona amb una pila nuclear i quan s’esgoti, ja no hi haurà possibilitat de seguir.

En canvi, els panells solars permeten anar mantenint la missió del petit rover al menys fins que falli algun altre component. És el que va passar amb l’Spirit, que resta desactivat des de fa uns anys. Hi ha limitacions, és clar. Durant l’hivern marcià, quan la quantitat d’energia solar que arriba baixa per sota de determinat nivell, l’Opportunity es posa en mode “hivernació” i espera que torni el bon temps.

Per celebrar l’aniversari, l’Opportunity s’ha fet una selfie. La primera mínimament ben feta. Fins ara havia fet fotografies de parts de l’estructura, sobretot dels panells solars, per permetre als tècnics comprovar com estava, però no eren selfies com les que ja havia fet el Curiosity. El problema era que tot i que el rover disposa d’una càmera a l’extrem d’un braç robòtic, la distància a la que pot enfocar és molt petita. Està pensada per captar imatges properes de les roques que ha d’estudiar. Això fa que no tregui enfocats objectes situats a més d’uns pocs centímetres de distància.

Però aquesta vegada s’ho han currat i amb processat informàtic han aconseguit la selfie. Naturalment, per fer la foto ha calgut fer, en realitat, un grapat de fotografies que després s’han ajuntat per formar la imatge complerta (i sense que aparegui el braç que aguanta la càmera). El resultat no és tan impecable com el del Curiosity, però no està malament.

Altres coses que ha fet recentment és teletransportar una roca de Mart a la Terra… O gairebé. En realitat el que ha fet ha sigut acostar-se a un meteorit que hi havia per la zona on passava, fotografiar-lo amb tot detall durant uns dies, enviar les imatges i amb tota aquesta informació i una impressora 3D han reproduït la roca a la Terra. No és el mateix material, es clar, però reprodueix la textura i la forma amb tot el detall per fer feliços als geòlegs.

Si no passa res d’inesperat, el robot seguirà oferint sorpreses i imatges espectaculars del planeta veí. No sabem quan acabarà la missió, però del que no hi ha dubte és que ha superat totes les expectatives. Després de tot, només havia de durar tres mesos i ja porta catorze anys!

Els púlsars i la Jocelyn Bell

dimarts , 27/02/2018

Dissabte passat va fer mig segle d’un dels grans descobriments en la història de l’astronomia: els púlsars. De fet, el descobriment s’havia fet anteriorment, però el 24 de febrer del 1968 va ser publicat, de manera que és una de les dates a recordar. El descobriment el va fer l’astrofísica Jocelyn Bell quan nomes tenia vint-i-quatre anys i estava fent la seva tesi doctoral.

Segurament ja devia tenir tirada a l’estudi de l’Univers de ben petita. El seu pare era l’arquitecte que havia dissenyat un planetari i l’havia animat a submergir-se en la lectura de llibres de ciència. El cas és que la noia va acabar estudiant física a Glasgow i va fer el doctorat a Cambridge sota la direcció d’Antony Hewish.

Inicialment volien estudiar els quàsars, uns objectes situats molt lluny, però que emetien una quantitat extraordinària de radiació. El cas és que l’any 1967 la Jocelyn estava analitzant alguns dels registres obtinguts amb el radiotelescopi que feien servir i va notar una cosa estranya. Hi havia un senyal que emetia polsos de radiació massa de pressa i a un ritme massa constant. Aquell ritme semblava massa “artificial” i a més no es coneixia cap font de radiacions que es comportés d’aquella manera, de manera que el primer que va pensar era que es devia tractar d’una interferència d’algun sistema fabricat pels humans. Un problema amb el que els radioastrònoms han de bregar sovint.

Una altra opció era que fos un senyal generat per extraterrestres i amb un cert sentit de l’humor el va batejar com LGM1 per l’anglès “Little Green Men 1” o “homenet verd 1”. Eren els temps dels ovnis i els marcians amb cap gros, talla petita i pell de color verd.

Junt amb en Hewish van anar descartant possibles interferències i finalment van establir que la font d’aquelles radiacions havia de ser un objecte situat fora del sistema solar i d’origen natural. Aleshores ja n’havien identificat tres més amb patrons similars i era molt improbable que aliens enviessin el mateix senyal des de diferents punts del cosmos. Va resultar tractar-se d’estrelles de neutrons que giraven a una velocitat increïble i emetien feixos intensíssims de radiació pels seus pols magnètics. Si, per casualitat, un dels feixos apunta en direcció a la Terra en algun moment del seu gir, anirem detectant el senyal cada vegada que el gir el situï en la orientació correcta. Com que les estrelles de neutrons son molt petites i giren molt de pressa, podem detectar el senyal a ritmes de fraccions de segon.

En tractar-se d’emissions polsants, van batejar aquells objectes amb el nom de “pulsars” (per pulsating i star) i el descobriment va ser prou important per merèixer el Premi Nobel de física l’any 1974. Això va generar un rebombori important ja que el premiat va ser en Hewish i no la Jocelyn malgrat que el descobriment l’havia fet ella. És cert que ella era l’estudiant de doctorat i ell era el director, és a dir que eren un equipi i ell també el mereixia, però estrictament va ser la Jocelyn qui l’havia descobert. Ella mateixa ha afirmat que creu que si no li van donar no va ser pel fet de ser dona sinó pel fet de ser l’estudiant. D’altra banda, el Premi Nobel es pot repartir com a màxim entre tres guardonats. Aquell any el van concedir només a dos, de manera que era perfectament possible (i just) incloure la Jocelyn entre els premiats.

De fet, posteriorment ha rebut grapats de premis i reconeixements i quan es parla de púlsars tothom pensa en la Jocelyn. Per això aquests dies, recordant l’aniversari del descobriment d’un dels objectes estel·lars més sorprenents que hi ha, ha sigut el seu nom el que s’ha esmentat més vegades.

Rei i peons

dilluns, 26/02/2018

En el joc dels escacs el rei és una peça curiosa. Representa que és la mes important de la partida ja que si ell cau s’acaba el joc, però d’altra banda, és una peça més aviat inútil. Té uns moviments limitats i en general només fa que amagar-se rere la protecció de la resta de peces del seu bàndol: soldats (peons), nobles (cavalls), eclesiàstics (alfils), palaus (torres) i, és clar, la reina. No sempre es així, per descomptat, i sobretot al final de les partides pot jugar un paper cabdal en l’estratègia. Cabdal però arriscat.

L’altre peça d’aparent poc valor estratègic són els peons. El seu marge de maniobra és encara més limitat i si no fos perquè n’hi ha molts, no servirien de gaire res. Però aquesta manera de pensar és un error imperdonable en els escacs. Qualsevol peça, hàbilment jugada, pot decantar la balança cap a la victòria i els peons no en són cap excepció.

Com que el joc dels escacs ofereix un nombre extraordinari de moviments potencials i les estratègies s’estudien del dret i del revés, resulta curiós veure els finals en els que només queden a la partida peons i reis. En general el desenllaç final depèn de les respectives posicions del peó i del rei. Com que si els peons poden arribar a l’extrem oposat del tauler, coronen i esdevenen reines, el tema important és si el rei podrà moure’s prou de pressa com per aturar el peó abans que coroni. Això són faves contades i només depèn de les respectives posicions inicials.

La cosa varia si hi ha més d’un peó. Aleshores acostuma a haver-ne prou amb que actuïn ben coordinats per assegura que un d’ells corona i pot fer caure al rei. De totes maneres, en els escacs és millor no refiar-se’n. Especialment els que no en som gaire entesos. Els que en saben poden amagar sorpreses i moviments del tot inesperats que capgiren la truita.

La capacitat dels modestos peons per fer caure al rei també es posa  a prova en variants enginyoses del joc. Per exemple hi ha la versió del “Joc del rei i els peons“ en el que juguen un rei amb tot el seu exèrcit contra un rei que només disposa de peons. La regla diferent és que el que només té peons pot moure dues vegades seguides a cada torn. Amb aquestes regles, els peons poden derrotar al bàndol que disposa de totes les peces, sempre que siguin enginyosos en els moviments.

La figura mateixa del rei és curiosa. Actualment la majoria de jocs d’escacs fan servir el model de figures establert per Howard Staunton, un gran jugador anglès que va popularitzar-les. Abans es feien servir amb formes diferents com les St. George o les Barleycorn, i si mirem escacs molt antics podem trobar tota mena de figures de les que no sabríem dir quin peça representen. El cas és que el rei del model Stauton presenta una corona doble; una mena de turbant amb una creu a sobre. Potser va posar el turbant per recordar l’origen oriental del joc dels escacs i la creu per recordar que les monarquies existeixen, segons deien, només per la gràcia de Déu.

Potser per això tenen la seva gràcia les partides en les que son els peons els que fan caure al rei.

Estimado Forges

dissabte, 24/02/2018

Estimado Forges

Te has ido y contigo hemos perdido al humorista que probablemente fue quien mejor supo entender y reflejar la realidad de la investigación científica en este país. Supongo que eras consciente que en casi todos los centros de investigación se pueden encontrar pegados en las paredes o en los tablones de anuncios algunas de tus viñetas que describían a la perfección lo que sucedía entre las paredes de los laboratorios.

Por otra parte, lo que se te ha llevado ha sido un cáncer de páncreas, y aquí tengo que pedirte que nos disculpes a la comunidad científica por no haber sido capaces, después de tantos años, de encontrar nada realmente útil con lo que hacer frente a esta enfermedad. Con otros tipos de cáncer hemos tenido unos éxitos razonables, pero el de páncreas se nos está resistiendo.

Los médicos podían hacer poca cosa ya que los investigadores no les hemos dado las herramientas para tratarlo. Los investigadores tampoco vamos sobrados de recursos ni de mentes pensantes. Sabes muy bien que financiar correctamente la ciencia no es una prioridad por estos lares y que, a falta de oportunidades aquí, muchas de las mejores se han marchado al extranjero. En realidad esto no cambia mucho las cosas ya que en otros países tampoco han podido vencer la resistencia del cáncer de páncreas.

Créeme. No ha sido por dejadez ni por falta de esfuerzos que este tipo concreto de cáncer resista aun nuestros esfuerzos para doblegarlo. Y ten por seguro que no cesaremos en el empeño de encontrar su punto débil. Tardaremos más o menos, en buena parte dependiendo de los recursos disponibles (que te voy a contar…), pero no dudes que lo conseguiremos.

Gracias de nuevo por guardar un espacio en tus viñetas para el mundillo de la ciencia. Por los pasillos del laboratorio seguiremos mirando tus dibujos y sonriendo al verlos.

Sorpresa! El cabell creix!

divendres, 23/02/2018

L’Anna Gabriel ha marxat a Suïssa i, com era previsible, va ocupar bona part de les portades i els comentaris als medis de comunicació i les xarxes socials. Curiosament, molts dels comentaris feien referència al nou pentinat que mostrava. Podríem pensar que hi hauria altres temes relacionats amb ella que mereixerien més atenció, però és el que hi ha. En tot cas, la sorpresa que mostraven molts dels comentaristes, opinadors, trolls i demés fauna, en referència al nou pentinat suggereix que havien oblidat com funciona el cabell i que una de les seves característiques és que creix.

La part visible del cabell en realitat és una estructura ja morta. La part viva, la que agrupa les cèl·lules que formen la seva estructura, es troba a l’arrel, dins el que anomenem fol·licle pilós. A la base hi arriben capil·lars sanguinis que aporten oxigen i nutrients a un grup de cèl·lules no massa especialitzades que van creixent i multiplicant-se. Això fa que les noves van empenyent les més antigues cap a dalt i aquestes van agafant una estructura més organitzada i allargada. Entremig hi ha un altre tipus de cèl·lula que serà la que doni color al cabell. Son els melanòcits i segons el tipus i la genètica, tindrem cabells negres, rossos, pèl-rojos o el color que sigui.

El cas és que la divisió de les cèl·lules de la base va empenyent la resta cap amunt i així el cabell va creixent. El problema és que els capil·lars sanguinis no es mouen de lloc, de manera que aviat arriba un moment en el que ja no arriben nutrients ni oxigen i les cèl·lules comencen a morir. En fer-ho van quedant substituïdes per l’estructura de proteïnes que han anat fabricant i que quedarà com el nucli de queratina del cabell.

El ritme de creixement és aproximadament una mica més d’un centímetre per mes, però això pot ser força variables segons les persones. D’altra banda, el creixement presenta tres etapes. La primera i més llarga és la que el cabell va creixent sense parar generant uns quinze centímetres nous cada any. Això pot durar sis o vuit anys (de vegades més) fins que el cabell comença a entrar en la segona fase. En aquesta, el creixement comença a aturar-se i la maquinària cel·lular del fol·licle deixa de créixer. En un parell de setmanes el cabell atura completament el creixement i entra a la tercera fase en que l’estructura fol·licular va degenerant fins que, en un parell de mesos, el cabell cau. No passa res perquè immediatament serà substituït per un nou fol·licle que tornarà a començar el procés.

En un moment donat tenim més del noranta cinc per cent del cabell en fase de creixement i un cinc per cent en fase terminal. Per això cada dia perdem un centenar de cabells. Tot això aplica als que teniu cabell. Els calbs ens ho mirem amb aire burleta pensant en tot el temps que ens estalviem ja que no l’hem de cuidar, rentar, assecar, tallar ni pentinar. D’altra banda, els que tenen cabell es troben que creix, de manera que si els ve de gust poden canviar el pentinat i fer-se el que els sembli millor.

Que hi pinta un jutge decidint sobre això?

dijous, 22/02/2018

Cada vegada sembla més evident que si les coses no surten com t’agradaria, el millor és presentar una demanda i mirar que un jutge et doni la raó. El sistema judicial havia de ser un mecanisme per resoldre conflictes entre persones i institucions, però si tot es considera un conflicte, els jutges acaben decidint sobre absolutament tots els aspectes de la vida. Això acaba obligant als jutges a decidir sobre temes en els que, simplement, no hi haurien de dir res. Però els misteris del dret i la legislació permeten coses relativament absurdes.

La última és una demanda presentada a Califòrnia per una dona que vol que un jutge declari que el Bigfoot realment existeix. Els científics poden dir que no hi ha probes, que les dades que suggereixen l‘existència d’aquest animal no s’aguanten per enlloc i que per decidir que un organisme existeix calen demostracions que la comunitat científica consideri raonablement concloents, al menys d’acord amb els paràmetres científics. No serveix una foto borrosa o la declaració d’una iaia que recorda haver-lo vist. Un argument que sembla correcte, però que empipa als creients en aquestes criatures.

L’excusa que fa servir la senyora és que les autoritats forestals de l’estat posen en perill la vida de les persones en no avisar-los del perill de topar amb un bigfoot (un Sasquatch, un ieti…). En considerar-los animals imaginaris estarien negligint la seva obligació de garantir la seguretat de les persones.

De la mateixa manera podrien demandar les autoritats escoceses per no admetre que el monstre del llac Ness existeix i per tant, posar en perill la vida dels navegants.

La clau de tot plegat és que la tendència a passar per alt l’opinió dels entesos és cada vegada més general. Si els científics diuen que el ieti no existeix, però jo crec que sí,  només cal buscar un jutge que m’ho afini i declari que sí que existeix. Així podem portar tota discussió científica al marc legal. Fa un temps ja es va fer un intent de declarar per llei que el valor del nombre pi era 3.2, però allò va ser més per ignorància dels legisladors que per ganes de modular el coneixement científic a cops de judicatura. Ara, en canvi, la cosa ja sembla més maquiavèl·lica.

Tot plegat semblaria absurd, però vivim en un temps on les decisions judicials resulten cada vegada més difícils d’entendre des d’un punt de vista de lògica i raonament, per tant ja no descarto que algun jutge obligui la comunitat científica a incloure un animal imaginari en l’arbre evolutiu dels mamífers o dels rèptils. Potser aviat no hi haurà més remei que pensar un nom en llatí per al ieti, el Nessie i qui sap si fins i tot per l’Orni.

I no. No em digueu que “no s’hi atreviran” o que alguns altres “no ho permetrien”. Si no us sap greu, això ja no m’ho empasso.

Publica! El que sigui i on sigui!

dimecres, 21/02/2018

S’ha convertit en una rutina. En pocs dies he rebut invitacions per assistir a un congrés d’immunologia, un sobre infermeria, un de cromatografia, un altre de teràpia contra el càncer, un de bioenginyeria, un sobre probiòtics, un de ginecologia, un sobre seguretat per als pacients, un altre sobre polifenols i un sobre biologia molecular de les plantes. També m’han escrit revistes que em demanaven si volia presentar algun article sobre els meus treballs en el camp de les vacunes, la diabetis, la toxicologia, la bioestadística, la medicina d’emergència, la patologia clínica, l’obstetrícia, les patologies pulmonars o el càncer cervical.

Semblaria afalagador sinó fos que de la immensa majoria d’aquests temes no en tinc ni idea. Pel que fa a les revistes, seria incapaç d’escriure res d’interessant per la comunitat científica ja que el meu camp de treball (patologia pancreàtica) queda molt lluny de la majoria de temes i en alguns no hi te absolutament res a veure (Biologia molecular de plantes?). El que en realitat volen és cobrar-me el preu de publicar l’article. En el tema dels congressos, tres quarts del mateix. Ni puc aportar res ni el fet d’anar-hi em serviria de res. Del que es tracta és de cobrar-me la inscripció al congrés.

El problema és que la producció científica i el construir el currículum dels científics està esdevenint un negoci indecentment descarat. En els últims anys han sortit com bolets revistes aparentment serioses que l’únic que fan és acceptar totes les aportacions dels científics i publicar-les cobrant un bon preu als investigadors. La qualitat és irrellevant ja que ningú mirarà si el que hi ha escrit està ben fet, si resulta creïble o simplement si té cap i peus. Algunes vegades s’ha denunciat això enviant articles absolutament absurds, fins i tot escrits per programes d’ordinador que es limiten a ajuntar frases, i que tot i així han sigut acceptats.

Poca broma perquè les editorials poden arribar a cobrar fins a tres mil euros per publicar-te un article. Tu fas la feina, tu pagues les despeses de publicació i, sovint, la teva universitat ha de pagar per estar subscrit a la revista. Negoci rodó.

Fa temps es justificava pel fet que les revistes científiques (les serioses) no sortien rendibles ja que no les compra gairebé ningú. Només centres de recerca i para de comptar. Ara, però, en formats digitals només queda l’excusa de mantenir una infraestructura de revisió i edició que en garanteixi la qualitat del treball. També pagues, és clar, pel prestigi de la revista on vols publicar. Però en aquestes noves publicacions tot això es fum. Simplement pagues, et publiquen el que sigui i ja pots presumir de tenir molts treballs publicats.

I en els congressos tres quarts del mateix. T’apuntes a un congrés fet a Xina, Kuala Lumpur o Dubai. A l’hora de la veritat només hi van quatre gats de països emergents i les sessions no tenen cap interès, però ja t’han cobrat una pasta per la inscripció. Tu pots inflar el teu currículum dient que has anat a un grapat de congressos internacionals i avui pau i demà glòria.

Com que viuen d’això, obrir el correu cada matí implica destinar una estona a esborrar totes les ofertes enganyoses que trobaràs. També obliga, quan vols presentar el resultat de la teva feina, en un congrés o en un article, a destinar molta estona destriant el gra de la palla, les ofertes serioses dels que només són aparença.

D’altra banda el parany és llaminer si recordem que als científics se’ls avalua cada cert temps comptabilitzant quants articles ha publicat i a quants congressos ha assistit. Se suposa que es valora sobretot la qualitat de la recerca, però això és més complicat de fer. Fer més atractiu el teu currículum a base d’un parell d’articles irrellevants en revistes irrellevants i anar a un congrés amb nom cridaner encara que sigui tot fum pot ser una gran temptació.

La comunitat científica ha de trobar la manera de reconduir una tendència perillosa en el tema de la gestió del coneixement científic si vol evitar veure’s engolida per una allau d’informació intranscendent generada exclusivament per mantenir un ritme de publicació absurd. És conseqüència d’una dinàmica, cada vegada més marcada, en la que als científics el que realment se’ns demana no és tant que trobem la cura del càncer sinó que publiquem molt sobre ella.

A buidar!

dimarts , 20/02/2018

La majoria d’animals tenim un cos que algú va descriure com teixits envoltant un tub digestiu. Com que una de les principals necessitats de l’organisme és la d’alimentar-se, bona part de l’anatomia està organitzada al voltant del sistema digestiu, que en el cas dels mamífers és essencialment, un tub molt sofisticat.

Per aconseguir que els aliments segueixin el camí que toca, l’intestí genera una sèrie de moviments lents i constants que el van esclafant un mica i, sobretot, empenyent cap avall. La capa de musculatura que l’envolta és l’encarregada de controlar el ritme i la intensitat del moviment i com a bon sistema fisiològic, té la capacitat d’adaptar-se a les necessitats. Per exemple, quan algun aliment presenta una certa toxicitat o resulta ser irritant, els moviments augmenten en un intent del cos per eliminar tan de pressa com pugui el tòxic.

Aquesta capacitat d’adaptació s’ha aprofitat per fabricar productes que ajudin a buidar l’intestí. Els laxants són dels medicaments més antics que es coneixen, segurament perquè en el cas del restrenyiment, no calia molta ciència per entendre el que passava i com calia solucionar-ho. A l’antiga Mesopotàmia ja empraven olis, solucions salines i diferents herbes per resoldre els problemes quan el budell no feia la feina d’eliminació de la femta amb prou eficiència.

Eren sistemes eficients i la prova és que actualment es fan servir encara. La clau és que el moviment peristàltic dels budells es pot accelerar en resposta a determinats estímuls. Per exemple, la pressió interna al budell. Si hi ha pressió per la part de dins vol dir que hi ha menjar i per tant, l’intestí s’ha de posar a treballar. El que s’intenta fer amb alguns laxants basats sobretot en diferents plantes, és generar molt volum dins el budell per fer molta pressió i que el múscul es posi a treballar de valent. Això ho aconsegueixen amb productes que capten molta aigua i s’inflen com si fossin esponges.

Una altra opció és omplir el budell d’aigua enlloc de sòlids. Per aconseguir-ho es prenen solucions d’aigua amb diferents concentracions de sals, de manera que, per un efecte denominat “pressió osmòtica”, l’aigua de l’organisme es desplaça cap a l’interior del budell enlloc de fer-ho al revés com acostuma a passar durant la digestió. El resultat és que el budell s’omple de líquid que, de nou, genera pressió i la musculatura es posa a empènyer.

També hi ha l’opció de prendre diferents olis que dissolen en part el contingut del budell i que actuen com a lubricants facilitant el seu pas. Finalment hi ha la opció una mica bèstia de fer servir agents irritants que també promouen que el budell es posi en marxa intentant fer fora l’agent en qüestió.

Tot plegat, sistemes per desencallar una de les funcions més rutinàries de l’organisme. Tan rutinària que normalment no hi pensem. Però quan comença a donar problemes aleshores tot sembla girar al voltant del sistema digestiu.

Arguments i excuses

dilluns, 19/02/2018

Hi ha estratègies que sota diferents aparences pots identificar-ne l’essència. Apareixen amb una certa freqüència simplement perquè són efectives i costen de contrarestar. En el camp de la ciència, els creacionistes l’apliquen àmpliament per mirar d’esbandir l’ensenyament de la Teoria de l’evolució de les escoles. El que fan es presentar la seva proposta com si fos neutra i una defensa del dret dels pares a escollir l’ensenyament que han de rebre els fills i reclamar que a classe de ciències s’estudiï també la visió religiosa. Amb aquest argument aconsegueixen que l’evolució deixi d’ensenyar-se o, si es fa, ho faci en unes condicions en les que no s’aprèn correctament. Imagineu que per estudiar matemàtiques calgués dedicar la meitat del temps a veure si presenten conflictes amb teories religioses?

Per descomptat, ningú creu que l’objectiu dels creacionistes sigui que els alumnes tinguin diferents opcions per aprendre l’origen de les espècies. Simplement intenten imposar el seu punt de vista, amb el recolzament de polítics pendents de no perdre els vots dels grups religiosos i de jutges que comparteixen la ideologia ultra-cristiana. No cal dir que als Estats Units ningú proposa que també s’estudiïn les propostes d’altres religions. En canvi, a països com Turquia volen que s’estudiï la proposta islàmica enlloc de la Teoria de l’evolució. Els arguments poden sonar similars i l’objectiu és el mateix. Afeblir el coneixement científic i que s’imposi una determinada visió religiosa.

Però és un argument que el compra molta de la gent que comparteix les creences. Quan un argument, per feble que sigui, et dona la raó, el més habitual és que no hi posem gaires inconvenients. Per molt racionals que ens considerem, tots ho fem. I per això mateix costa molt de rebatre. No es pot fer amb dades ja que seran passades per alt o minimitzades. Tampoc es pot fer amb arguments pedagògics ja que l’objectiu dels creacionistes no és aconseguir nanos millor formats, sinó que pensin com ells creuen que han de pensar (o que no pensin com creuen que no s’ha de pensar). Explicar que donant ciències a classe de ciències i religió a classe de religió és útil ja que els nens sortiran sabent-ne de les dues coses sembla raonable, però inútil ja que no és això el que pretenen els creacionistes. Simplement volen una altra cosa, malgrat que no ho reconeguin obertament. I per dissimular, és útil acusar als altres de radicals. De fet, part de l’estratègia és acusar al darwinisme d'”adoctrinament“. Un argument que resulta tristament familiar.

La dificultat per argumentar res davant d’aquesta estratègia la recordo cada vegada que per aquí s’encén de nou el “debat” sobre la llengua.  Explicar les virtuts del model d’immersió lingüística que s’ha fet durant molt temps i que ha permès que tothom surti de l’escola amb la capacitat per entendre i parlar els dos idiomes és poc eficient ja que l’objectiu que busquen els que els nens aprenguin el que ells creuen que han d’aprendre (o que no aprenguin el que creuen que no s’ha d’aprendre).

És notable que en tots els casos, la opinió dels mestres i educadors és olímpicament ignorada. Els opinadors de torn expliquen com ha de ser l’ensenyament en base a dades inventades, a arguments insostenibles, opinions esbiaixades i, per descomptat, passant per alt que la immersió lingüística ha funcionat molt correctament des de fa molts anys. Si féssim el mateix en temes de física o química resultaria ridícul. Podem imaginar un debat sobre com s’ha d’ensenyar la tabla periòdica i el dret dels pares a opinar si cal aprendre els lantànids o és millor no perdre-hi temps perquè, quina utilitat tenen?

En general sabem distingir un argument d’una excusa i en el tema del català a l’escola hi ha pocs arguments i moltes excuses. També hi ha un objectiu clar que, igual que amb els creacionistes, no té gaire a veure amb la qualitat de l’ensenyament.

Un parpelleig còsmic

divendres, 16/02/2018

Imagina tot un any, sencer, de principi a final. Tots els dies, setmanes i mesos, el pas de les estacions, els caps de setmana, l’estiu, els dies de festa, els de treball frenètic, les trobades i els comiats, la caiguda de les fulles, la florida de primavera, els primers flocs de neu i les llevantades de tardor. Són tres-cents seixanta cinc dies de vint-i-quatre hores cada un. Un període de temps considerable.

Ara imagina la meitat d’un segon. Molt menys que el temps que triga el cor a bategar. Amb prou feines un parpelleig. Un instant que a escala humana representa gairebé res.

Un any i mig segon. Dos espais de temps de magnituds completament diferents que permeten fer una reflexió curiosa.

La Terra existeix des de fa uns quatre mil cinc cents milions d’anys. El planeta les ha vist de tots colors i ha anat fent camí per la galàxia mentre orbitava al voltant del Sol. Al llarg d’aquest temps ha pogut completar una vintena de voltes a la Galàxia. Ha vist com es formaven oceans, com sorgia i evolucionava la vida, ha vist com els continents anaven canviant de forma i com el gel anava i venia modificant radicalment les condicions del planeta.

Al final de tot aquest temps vàrem aparèixer els humans. Actualment la vida mitjana de cada un de nosaltres és de al voltant de vuitanta anys. Això és: habitarem el planeta durant una cinquanta-sis milionèsima part de la seva història. Que per fer-nos una idea, és aproximadament la mateixa proporció que hi ha entre un any i mig segon.

El planeta potser les ha vist de tots colors, però a nosaltres només ens és permès compartir amb ell un breu, brevíssim, instant de la seva llarga vida. Podem veure un firmament amb una distribució particular d’estrelles que mai havia tingut lloc i que mai no es repetirà. Els continents van canviant, però el seu ritme i el nostre són tan diferents que mai veurem reunir-se les masses de terra ferma de nou. Per molt que ens sembli que el món ha canviat des que vàrem néixer, la nostra existència és una fracció minúscula de la vida del planeta. Però és la nostra fracció.

Estem de pas, però no sempre som conscients de com de breu és el nostre pas per aquest univers. La nostra vida és llarga si la comparem amb la majoria d’animals, però no deixa de ser un parpelleig a escala còsmica. La sort és que, fins on sabem, som els únics que en podem ser conscients i, en conseqüència, lluitar per omplir-la de contingut. Això, és clar, ja només depèn de nosaltres.