El curiós grup de Hilda

Un dels indrets intrigants del sistema solar és el cinturó d’asteroides. La zona orbital que hi ha entre Mart i Júpiter on durant molt temps es pensaven que hi podia haver un planeta però que en realitat està plena d’aquests fragments de roca que no han acabat de agrupar-se i formar un cos prou gran. La culpa és del gegant Júpiter i el seu camp gravitatori, que genera tensions i desplaçaments en els asteroides i els impedeix unir-se.

Del cinturó d’asteroides et quedes amb la idea que és una zona molt perillosa per qualsevol nau que intenti travessar-lo. Però la realitat és ben diferent. Malgrat que n’hi ha milions, la zona d’espai que cobreix és tan enorme que la probabilitat de topar amb algun és extremadament baixa.

Però aquella zona no és simplement un gran cercle per on orbiten pedres més o menys grans. Per començar n’hi ha alguns, com Ceres, que són prou grans com per ser considerats planetes nans. El cinturó també dóna joc per fer novel·les ja que és un indret particularment interessant per colonitzar. Minerals a cabassos i aigua en abundància. La sèrie The Expanse recrea de manera molt interessant com seria una cultura generada al cinturó.

Però els asteroides no són del tot homogenis i hi ha famílies ben diferenciades. Uns de molt coneguts són els asteroides troians. Uns grups d’asteroides que segueixen la òrbita de Júpiter però a determinada distància per davant o per darrera del gran planeta. Les forces que regulen el moviment dels cossos celestes fa que hi hagi indrets, anomenats punts de Lagrange, on hi ha equilibris i els asteroides que es trobin allà queden atrapats a banda i banda de Júpiter.

Però uns que trobo fins i tot divertits són els asteroides del grup de Hilda. Si es mira com estan distribuïts es veu de seguida que formen un curiós triangle, amb un dels angles situat al costat oposat de Júpiter. Naturalment els asteroides es mouen seguint òrbites el·líptiques, el triangle només apareix quan mirem quina posició ocupa cada asteroide individual.

 

 

La causa d’aquest moviment és, de nou, l’efecte gravitatori de Júpiter i un fenomen anomenat ressonància orbital. Això fa referència a un fenomen pel que les òrbites de dos cossos són més estables si mantenen relacions constant. Per exemple, Júpiter i Saturn tenen ressonància 5:2, que vol dir que per cada cinc voltes al Sol que dóna Júpiter, Saturn en fa exactament dues. Doncs en el cas dels asteroides de Hilda, tenen una ressonància 3:2 amb Júpiter.

Tot combinat fa que, si es mira com es mou l’asteroide Hilda combinat amb Júpiter, es veu que passa més temps de l’esperat a les zones on hi ha els vèrtex del triangle. El motiu és que els vèrtex no són zones estàtiques sinó que també van girant al mateix ritme que Júpiter. De nou, tot plegat passa perquè el triangle en realitat només és un efecte visual de la distribució dels asteroides en un moment donat.

El grup de Hilda el trobo interessant perquè no és evident com es genera. Cal mirar una bona estona els gràfics, interpretar les òrbites, recordar l’efecte de les ressonàncies, tenir presents els Punts de Lagrange i integrar-ho tot en una imatge mental que no és senzilla. La mena d’exercici intel·lectual que dóna una certa satisfacció quan aconsegueixes entendre el que estàs mirant.

2 comentaris

  • Daniel Closa

    01/02/2018 14:00

    Quan ho vaig descobrir, vaig flipar una bona estona
    El llibre no l’he llegit (encara) però amb la serie m’ho passo força bé. Tot i que reconec que em va costar al principi. L’univers que descriu es genial, però de la trama no entenia un borrall fins passats uns quants capítols.

  • Pons

    01/02/2018 9:43

    Ostres! un triangle d’asteroides comandat per a Júpiter! No ho havia sentit mai!

    En canvi la sèrie the expanse no l’he vist, però si que m’he llegit el primer llibre en què es basa, aviat caurà el segon, molt recomanable.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús