El depredador ocult

El peix gran es menja al xic, el depredador mata les preses i la llei del més fort (o del millor adaptat) s’imposa sempre. Hi ha qui s’hi sent incòmode amb aquesta filosofia, però és la de la natura i a la natura l’importa un rave el que en pensem. La gràcia és que aquesta lluita entre forts i febles, depredadors i preses, la trobem a tots els nivells i entre tots els organismes. Normalment pensem en el lleó i la gasela, però la lluita que mantenen les plantes entre elles és igual de ferotge. És roben la llum, l’aigua i el terreny. S’intoxiquen entre elles amb productes químics. Es fan resistents al foc per deixar que les flames eliminin als competidors.

Que una guerra passi a un ritme tan lent que no el detectem a simple vista no vol dir que no sigui igual de despietada.

El cas és que passa el mateix a nivell microscòpic i en indrets on no hi acostumem a pensar. Per això trobem que ocasionalment es descobreixen organismes que actuen com ferotges depredadors que mantenen a ratlla poblacions senceres de les seves preses amb una eficàcia inqüestionable. En desconeixíem l’existència, simplement perquè no havíem mirat al lloc adequat i de la manera oportuna.

Fa pocs dies van anunciar la descoberta d’una nova família de virus. Els han anomenat Autolykiviridae, en referencia al personatge de la mitologia grega Autòlic, un fill d’Hermes que tenia el do de fer moltes maleses sense ser mai capturat. El cas és que aquests nous virus semblen ser uns magnífics depredadors de bacteris però fins ara no els havíem ni vist. Primer perquè són virus i al mon microbià sempre resulta difícil treballar, i en segon lloc perquè es troben al mar i normalment nosaltres ens centrem en microorganismes que ens afectin d’alguna manera. Un virus marí, que ataca bacteris no estava a la llista de recerques prioritàries.

Però s’ho mereix ja que quan han mirat el seu comportament han vist que vindria a ser un super-depredador del mon microscòpic. Per comparar, un virus de la família dels Caudovirus,  els més característics dels que maten bacteris, pot atacar un parell d’espècies diferents de bacteris. En canvi, els Autolikivirus poden destruir dotzenes de bacteris diferents. Uns autèntics monstres des del punt de vista dels bacteris.

L’altra sorpresa que ens tenien guardada aquests nous virus és que n’hi ha molts i de molts tipus diferents. Al mar hi ha més diversitat d’autolikivirus que de la resta de famílies de virus aplegades. Això indica que el seu paper en l’ecosistema marí és molt important i fins ara l’havíem passat per alt. No només pel que fa a controlar les poblacions de bacteris sinó pel seu paper com a repartidors de ges. Una de les gràcies dels virus és que de vegades actuen com sistemes de missatgeria que passen gens d’uns organismes als altres. És un procés anomenat transferència horitzontal de gens i és molt important pel que fa a la diversitat genètica i pels seus efectes sobre l’evolució.

En tot cas, aquest és d’aquells descobriments que, entre altres coses, serveixen per recordar-nos com funcionen les relacions de poder  a la natura. Sang i fetge a tots els nivells i escales.

2 comentaris

  • Sinera

    02/02/2018 23:51

    No sé on però n’havia llegit alguna cosa d’aquesta transferència horitzontal… Ui, no! Crec que era quelcom referent als mems del Richard Dawkins… Res a veure, però em sonava!
    Genial l’article, Dani!

  • Júlia

    02/02/2018 16:24

    Apassionant!
    Però ho pintes com si els virus fossin depredadors dels bacteris per menjar-se’ls però, la realitat, encara és més sinistra! Se’ls carreguen per reproduir-se! Com si un lleó, per cada gasela que matés, engendrés unes quantes cries…!