Ciència, dones i quotes

“¿Hay que premiar a una mujer que ha hecho una peli peor solo por paridad?” Aquesta frase que va dir l’Arturo Valls és representativa d’un dels arguments més habituals contra l’establiment de quotes per equilibrar els percentatges de gènere en diversos camps. No sembla just oferir feines a algú que les fa més malament simplement per una quota de gènere.

He sentit discussions fent servir aquest mateix argument en el camp de la ciència. Un bon moment per parlar-ho ja que aquest diumenge se celebrarà el dia internacional de la noia i la dona a la ciència i, com és normal, hi ha un seguit d’iniciatives per mirar de fer que el paper de les dones científiques guanyi visibilitat pel gran públic. Una feina complicada ja que la realitat és que fins i tot pels que ens dediquem a la ciència resulta sorprenent el nivell de desconeixement. Cada dos per tres descobreixo que algú de qui he parlat sempre com un gran científic, resulta ser una gran científica!

Però l’argument de la injustícia d’aplicar les quotes resulta erroni i subtilment pervers.

Una de les dades més comentades és la tendència que hi ha al llarg dels anys en els percentatges d’homes i dones al llarg de la carrera científica. En general hi ha més noies que nois iniciant la tesi doctoral, però a mida que va passant el temps la tendència es modifica dràsticament. Malgrat que es forma a més noies que nois, les places de Científic Titular o d’Investigador Científic les aconsegueixen més homes que dones. A mida que pugem en l’escalafó fins a Professor d’Investigació (al CSIC) o Catedràtic (a la universitat), el percentatge de dones cau dràsticament.

Els llocs importants semblen reservats als homes i aleshores es planteja el tema de les quotes. Hauria de forçar-se la tria per equilibrar els percentatges? Segons el raonament del principi, no, ja que ha de ser només pels millors. Sigui home o dona.

Però això és un argument enganyós. Per dos motius.

El primer és que això que les places les aconsegueixen els millors només s’ho creu qui visqui en un món d’al·lucinacions etíliques. A la vida real, les places es treuen per molts motius. És cert que molta de la gent que les aconsegueix, realment les mereix sense cap mena de dubte. Però també hi ha molts que les han aconseguit per influencies, per amistats, per estranyes relacions de poder… i també perquè eren un home i competien amb una dona. Posats a fer-ho malament, es pot fer malament en els dos sentits. És indecent aplicar l’argument de l’excel·lència només a les dones quan el que s’ha de deixar de fer es triar candidats menys competents simplement perquè són homes.

Però sobretot, l’argument grinyola perquè això “dels millors” és una entelèquia que queda bonica de dir però que molt poques vegades és evident (Ja ho sé. Mesi. Però poques vegades més). En qualsevol selecció de personal, siguin científics, futbolistes, músics o conductors d’autobús, es molt estrany que hi hagi un “el millor” de manera incontestable. Per desgràcia pels membres dels tribunals d’oposicions, el més habitual és que es trobin que hi ha uns quants candidats que destaquen sobre la resta i, d’aquest grup, qualsevol d’ells mereixeria la plaça. Algú es creu realment que només hi ha homes en aquest grup de candidats destacats?

No. No s’ha de premiar ningú només per ser home o dona. Per descomptat no s’ha d’afavorir que dones menys preparades ocupin places d’investigació o càtedres. I és evident que això de les quotes hauria de ser una estratègia temporal enfocada nomes a rectificar un desequilibri absurd. Es tracta d’equilibrar els percentatges triant entre el grup de persones prou preparades per ser dignes de la plaça. Un grup en el que tant hi ha homes com dones.

4 comentaris

  • Jordi

    09/02/2018 13:54

    Completant el que diu en Pons: els “favors” fenen d’antic. No hi haurà un sistema paritari natural (els més adequats) fins que no hi hagi un sistema net.

  • Pons

    09/02/2018 12:54

    Tribunals d’oposicions que han estat escollits per anteriors tribunals d’oposicions que han estat escollits per encara més anteriors tribunals d’oposicions, etc etc. Per això costa de trobar paritat, el tema ve d’antic.

  • Vicent Bosch i Paús

    09/02/2018 10:33

    Fa més de quatre anys quan treballava al SEPE (ex-Inem), per cada home hi havia dues dones.

  • Eva

    09/02/2018 10:23

    El que passa sovint és que els que han de decidir tampoc no són “el millor”.