Himnes i neurotransmissors

Xafardejant per la xarxa, de vegades topes amb coses interessants i insospitades. Fa poc vaig anar fent salts per Youtube, d’un enllaça l’altre, sense massa rumb fins que vaig topar amb una llista d’himnes nacionals. Puc dir que no soc especialment melòman i la música em motiva molt moderadament. Però soc xafarder i vaig començar a escoltar himnes nacionals de diferents països.

Després d’una estona vaig tenir clar que no n’hi ha cap que li faci ombra al de Rússia (o al de la Unió Soviètica, que nomes difereixen en la lletra). És escoltar-lo i ja et veus capaç d’agafar el fusell per anar a lluitar contra els invasors nazis o els imperialistes de torn. L’alemany, el d’Estats Units i l’escocès tampoc estan malament i, en comparació, la Marsellesa sembla més fluix, però potser és que l’he sentit moltes vegades. El del Regne Unit i l’italià em sonen molt però no em diuen gran cosa. El de Canadà no em diu res i el japonès el trobo francament soso. Cal dir que els segadors tampoc és dels més entusiasmadors (potser la versió heavy té més marxa!).

En tot cas, resulta interessant l’efecte de la música sobre les emocions. És del tot comprensible que l’himne que sento com a propi m’emocioni d’alguna manera, però segurament és per condicionants culturals. En canvi, que ho faci un himne d’un altre lloc, del que ni entenc la lletra i si l’entengués no em diria res o fins i tot em desagradaria, ja ha de ser una qualitat intrínseca d’aquella la música. Tampoc resulta massa sorprenent ja que la música és una eina fabulosa per transmetre emocions. Però com s’ho fa?

Podríem dir que al final, la música només es la interpretació de les vibracions de la pressió de l’aire captades per la oïda i interpretades pel cervell, però això seria com dir que Helena de Troia només era una dona i no n’hi havia per tant.

Un estudi interessant analitzava la resposta del cervell a la música i va descobrir que escoltar-la estava associat a un cert alliberament de dopamina. Això no es cap sorpresa ja que aquest neurotransmissor esta associat a mecanismes de plaer. Quan fas esport, quan aconsegueixes un èxit, durant el sexe, quan fa qualsevol activitat que et generi sentiment de satisfacció, el teu cervell està generant dopamina. No és la única substància, és clar, però aquesta sempre hi és.

La gràcia era que en el cas de la música l’activació de les neurones que generen dopamina tenia lloc instants abans de sentir la tonada. El cervell s’anticipa a la melodia i la satisfacció comença fins i tot abans de sentir la música. És un procés d’anticipació del plaer similar al que experimentem quan ens porten un plat deliciós a taula i sens fa la boca aigua abans de fer el primer mos. Però amb la música ho podem mantenir en una sèrie de descàrregues prèvies a cada nota durant tota la melodia.

Però amb sentir plaer no expliquem tot el ventall d’emocions que desencadena la música. Els himnes estan pensats per despertar passió i entusiasme, però altres melodies generen melancolia, tristesa, alegria, recolliment, empenta… La música permet activar la tecla neuronal que activa totes i cada una de les emocions. D’alguna manera desencadena la combinació adequada de neurotransmissors que ens poden fer pujar fins al cel o enfonsar en la misèria. I curiosament la bona musica acostuma a agradar, independentment de l’emoció que activi. Segur que en això les descàrregues de dopamina hi tenen a veure.

3 comentaris

  • Daniel Closa

    13/02/2018 0:03

    tramuntaire: Es clar,el problema és que molts porten, a més de la música, una càrrega cultural que modula la percepció. També és interessant notar com un posicionament negatiu pot fer que una música ens deixi de resultar agradable.
    Coses de la complexitat del cervell…

    Joan Codina. Es que no hi ha color! :-)

  • Joan Codina

    12/02/2018 11:58

    Completament d’acord. Com el rus, res!

    http://www.pnas.org/content/113/46/E7337

  • tramuntaire

    12/02/2018 11:27

    Precisament jo també fa no gaire vaig anar a parar a un canal de youtube amb gairebé tots els himnes del món. Te n’adones que un grapat et sonen, d’altres els saps identificar però la gran majoria no els has sentit mai i sovint trobes que només són marxes militars d’estil occidental, sense gaire tradició aparent amb el país africà o asiàtic amb el que estan associats.

    És cert que amb molts d’ells passa que no pots dissociar la música del component polític i per això no sóc capaç d’avaluar himnes com el francès, espanyol o l’estatunidenc únicament per la seva qualitat musical.

    Però com la majoria de manifestacions artístiques, hi ha una part cultural molt important, i per això sovint m’he preguntat fins a quin punt estem influenciats per la música que hem anat sentint al llarg de la nostra vida perquè ens agradi una cosa o una altra i si existeix algun consens de música que agrada a tothom o no agrada a ningú.

    Per cert, per mi un dels més macos, i evidentment parlo de música sense cap connotació política (a part de l’èpic i revolucionari himne rus) és l’himne d’Israel.