Recol·lectors de rosada

La idea és recorrent, però posar-la en pràctica no resulta tan senzill. En zones on hi ha manca d’aigua, una opció és recol·lectar la que hi ha a l’atmosfera. A la novel·la Dune, ja parlava dels recol·lectors de rosada, que condensen la humitat de l’aire durant la nit i de matinada recullen les gotes que cauen. Altres intents més reals s’han anat intentant posar en pràctica amb èxit més o menys relatiu.

La teoria és senzilla. Amb el fred, l’aigua en forma de vapor de l’atmosfera pot condensar en forma líquida sobre una superfície, de manera que, amb paciència, es pot anar recollint. Que a l’atmosfera hi ha molta aigua! El que passa es que quan es mira de posar en pràctica, de seguida apareixen problemes. El rendiment pot ser molt petit, pot fer falta energia per refredar la zona de recol·lecció, pot ser difícil recuperar l’aigua recollida…

Però sembla que un nou tipus de materials pot tenir la solució. Uns compostos que actuen com si fossin esponges moleculars ja que resulten extremadament porosos i les molècules d’aigua de l’aire poden quedar retingudes en els forats que hi ha a la xarxa que forma el compost. S’anomenen MOF (per Metal-Organic Frameworks) i els més prometedors estan fets per diferents tipus de microcristalls fets d’òxids metàl·lics i compostos orgànics que els entrellacen.  La gràcia és que en ser tan porosos, tenen molta superfície al seu interior. Superfícies on, si les condicions són les apropiades, s’hi poden dipositar molècules d’aigua. Essencialment com una esponja. Com recorden els que hi treballen, un gram d’algun d’aquests MOF pot tenir al seu interior una superfície equivalent a seixanta camps de tenis. Molt lloc on capturar aigua.

En realitat el principal problema amb aquests compostos no és tant capturar l’aigua sinó alliberar-la després. I la solució que han trobat és… aprofitar la llum del sol.

La gràcia era aconseguir un compost on l’aigua s’hi uneixi o s’hi deixi anar en funció de la temperatura. El que han aconseguit son compostos que capturen l’aigua ambiental a temperatures relativament fresques, les de la nit, i l’alliberen a partir dels vint-i cinc graus, quan el sol els escalfa. L’important és que la captura de l’aigua atmosfèrica funciona fins i tot amb humitats ambientals baixes, de fins al vint per cent. Com que aquests son els nivells habituals en zones on hi ha els dèficits d’aigua, els sistemes basats en els MOF poden generar aigua en indrets on fa molta falta i fent servir nomes l’energia solar.

El rendiment es proper als tres litres d’aigua diaris per quilo de MOF, que no està malament. Sobretot si tenim en compte que el cost energètic és, essencialment, posar-lo i treure’l de la llum solar. I a mida que vagin millorant el sistema, el tema serà cada vegada mes interessant especialment en zones desèrtiques

Sovint imaginem la tecnologia com eines complicades, amb fonts energètiques complexes i, quasi sempre, connectades a la xarxa o amb sistemes informatitzats. Però de vegades la millor tecnologia es basa en un bon coneixement de l’estructura dels materials i en un aprofitament enginyós de les característiques d’aquestes estructures. Els recol·lectors de rosada dels protagonistes de Dune els tenim gairebé a tocar.

2 comentaris

  • Daniel Closa

    13/02/2018 13:25

    Vaig pensar el mateix. Això de no fer servir unitats estàndard com el camp de futbol és un embolic!

  • Pons

    13/02/2018 12:48

    Camps de tennis?! Per què no fan servir unitats del sistema internacional? Evidentment parlo dels camps de futbol!

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús