Connexions darwinianes

La vida és plena de connexions inesperades que lliguen fets o situacions aparentment sense relació. Anar descobrint-les és un entreteniment particularment divertit que potser no porta enlloc però que permet mirar el món que ens envolta amb un somriure. De connexions n’hi ha de tota mena però, ja ho podeu imaginar, les relacionades amb la ciència em resulten especialment interessants.

Una de curiosa que vaig descobrir ahir està relacionada amb els últims dies de la vida de Charles Darwin. Va morir el 19 d’Abril de 1882 a l’edat de setanta un anys i feia només un parell de setmanes que havia publicat el que seria el seu últim article científic. Va aparèixer a la revista Nature i portava per títol “Sobre la dispersió de les bivalves d’aigua dolça”. Una curta nota on descrivia com alguns bivalves podien desplaçar-se adherits a les potes d’altres organismes, com ocells o escarabats.

Aquest últim cas, el de l’escarabat, l’explicava a partir de la correspondència que havia mantingut amb un aficionat als invertebrats de  Northampton i que li havia explicat que havia capturat un escarabat que portava adherit a la pota un bivalve, un tipus de petit musclo d’aigua dolça. Enganxat a l’escarabat, el musclo podia desplaçar-se a diferents llacunes, salvant l’espai de terra ferma que hi havia entre mig.

L’article no és cap cosa de l’altre món i, segons la revista, només ha sigut citat 6 vegades en altres treballs. Però és un Nature i l’autor és Charles Darwin. L’interessant és que l’home que li va passar la informació era Walter Drawbridge Crick que va resultar ser l’avi de Francis Crick, descobridor junt amb James Watson de l’estructura del DNA.

La gràcia és que la teoria de l’evolució de Darwin va tenir molts problemes al principi. El més important era que costava entendre de quina manera qualsevol canvi, per molt beneficiós que fos per un organisme es podia mantenir en la població al llarg de les generacions. Si, posem per cas, un animal amb el bec més gran resulta afavorit per sobreviure, el que neixi amb el bec gran viurà millor i tindrà més fills, però aquests seran barreja del pare i la mare, de manera que la característica del bec gran quedarà diluïda. I a cada generació s’anirà diluint més. Darwin tenia grans dificultats per explicar com es fixaven les característiques favorables,  per molt afavorides que estiguessin per la selecció natural.

La resposta era que les característiques no es dilueixen ja que la informació està, físicament, continguda en els gens. Mendel ja havia publicat les seves lleis i havia descrit que determinades característiques tornaven a aparèixer en determinades proporcions i sense diluir-se al llarg de les generacions. Per desgràcia, Darwin no coneixia els treballs de Mendel ni, per descomptat, l’existència dels gens, i la resposta a l’enigma va trigar temps a quedar resolta.

La clau era que els gens no són una cosa abstracta sinó una molècula molt real, el DNA, amb una estructura en forma d’elegant doble hèlix que s’acabaria fent mundialment famosa. Una estructura que havia de resoldre justament el net de l’home amb qui Darwin s’escrivia per discutir les característiques de la dispersió dels bivalves en els rius i els estanys.

2 comentaris

  • Daniel Closa

    15/02/2018 8:44

    Descobrir-les és divertidíssim

  • Pons

    14/02/2018 18:25

    I les casualitats que no sabem

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús