Arxiu del divendres, 16/02/2018

Un parpelleig còsmic

divendres, 16/02/2018

Imagina tot un any, sencer, de principi a final. Tots els dies, setmanes i mesos, el pas de les estacions, els caps de setmana, l’estiu, els dies de festa, els de treball frenètic, les trobades i els comiats, la caiguda de les fulles, la florida de primavera, els primers flocs de neu i les llevantades de tardor. Són tres-cents seixanta cinc dies de vint-i-quatre hores cada un. Un període de temps considerable.

Ara imagina la meitat d’un segon. Molt menys que el temps que triga el cor a bategar. Amb prou feines un parpelleig. Un instant que a escala humana representa gairebé res.

Un any i mig segon. Dos espais de temps de magnituds completament diferents que permeten fer una reflexió curiosa.

La Terra existeix des de fa uns quatre mil cinc cents milions d’anys. El planeta les ha vist de tots colors i ha anat fent camí per la galàxia mentre orbitava al voltant del Sol. Al llarg d’aquest temps ha pogut completar una vintena de voltes a la Galàxia. Ha vist com es formaven oceans, com sorgia i evolucionava la vida, ha vist com els continents anaven canviant de forma i com el gel anava i venia modificant radicalment les condicions del planeta.

Al final de tot aquest temps vàrem aparèixer els humans. Actualment la vida mitjana de cada un de nosaltres és de al voltant de vuitanta anys. Això és: habitarem el planeta durant una cinquanta-sis milionèsima part de la seva història. Que per fer-nos una idea, és aproximadament la mateixa proporció que hi ha entre un any i mig segon.

El planeta potser les ha vist de tots colors, però a nosaltres només ens és permès compartir amb ell un breu, brevíssim, instant de la seva llarga vida. Podem veure un firmament amb una distribució particular d’estrelles que mai havia tingut lloc i que mai no es repetirà. Els continents van canviant, però el seu ritme i el nostre són tan diferents que mai veurem reunir-se les masses de terra ferma de nou. Per molt que ens sembli que el món ha canviat des que vàrem néixer, la nostra existència és una fracció minúscula de la vida del planeta. Però és la nostra fracció.

Estem de pas, però no sempre som conscients de com de breu és el nostre pas per aquest univers. La nostra vida és llarga si la comparem amb la majoria d’animals, però no deixa de ser un parpelleig a escala còsmica. La sort és que, fins on sabem, som els únics que en podem ser conscients i, en conseqüència, lluitar per omplir-la de contingut. Això, és clar, ja només depèn de nosaltres.