Arguments i excuses

Hi ha estratègies que sota diferents aparences pots identificar-ne l’essència. Apareixen amb una certa freqüència simplement perquè són efectives i costen de contrarestar. En el camp de la ciència, els creacionistes l’apliquen àmpliament per mirar d’esbandir l’ensenyament de la Teoria de l’evolució de les escoles. El que fan es presentar la seva proposta com si fos neutra i una defensa del dret dels pares a escollir l’ensenyament que han de rebre els fills i reclamar que a classe de ciències s’estudiï també la visió religiosa. Amb aquest argument aconsegueixen que l’evolució deixi d’ensenyar-se o, si es fa, ho faci en unes condicions en les que no s’aprèn correctament. Imagineu que per estudiar matemàtiques calgués dedicar la meitat del temps a veure si presenten conflictes amb teories religioses?

Per descomptat, ningú creu que l’objectiu dels creacionistes sigui que els alumnes tinguin diferents opcions per aprendre l’origen de les espècies. Simplement intenten imposar el seu punt de vista, amb el recolzament de polítics pendents de no perdre els vots dels grups religiosos i de jutges que comparteixen la ideologia ultra-cristiana. No cal dir que als Estats Units ningú proposa que també s’estudiïn les propostes d’altres religions. En canvi, a països com Turquia volen que s’estudiï la proposta islàmica enlloc de la Teoria de l’evolució. Els arguments poden sonar similars i l’objectiu és el mateix. Afeblir el coneixement científic i que s’imposi una determinada visió religiosa.

Però és un argument que el compra molta de la gent que comparteix les creences. Quan un argument, per feble que sigui, et dona la raó, el més habitual és que no hi posem gaires inconvenients. Per molt racionals que ens considerem, tots ho fem. I per això mateix costa molt de rebatre. No es pot fer amb dades ja que seran passades per alt o minimitzades. Tampoc es pot fer amb arguments pedagògics ja que l’objectiu dels creacionistes no és aconseguir nanos millor formats, sinó que pensin com ells creuen que han de pensar (o que no pensin com creuen que no s’ha de pensar). Explicar que donant ciències a classe de ciències i religió a classe de religió és útil ja que els nens sortiran sabent-ne de les dues coses sembla raonable, però inútil ja que no és això el que pretenen els creacionistes. Simplement volen una altra cosa, malgrat que no ho reconeguin obertament. I per dissimular, és útil acusar als altres de radicals. De fet, part de l’estratègia és acusar al darwinisme d'”adoctrinament“. Un argument que resulta tristament familiar.

La dificultat per argumentar res davant d’aquesta estratègia la recordo cada vegada que per aquí s’encén de nou el “debat” sobre la llengua.  Explicar les virtuts del model d’immersió lingüística que s’ha fet durant molt temps i que ha permès que tothom surti de l’escola amb la capacitat per entendre i parlar els dos idiomes és poc eficient ja que l’objectiu que busquen els que els nens aprenguin el que ells creuen que han d’aprendre (o que no aprenguin el que creuen que no s’ha d’aprendre).

És notable que en tots els casos, la opinió dels mestres i educadors és olímpicament ignorada. Els opinadors de torn expliquen com ha de ser l’ensenyament en base a dades inventades, a arguments insostenibles, opinions esbiaixades i, per descomptat, passant per alt que la immersió lingüística ha funcionat molt correctament des de fa molts anys. Si féssim el mateix en temes de física o química resultaria ridícul. Podem imaginar un debat sobre com s’ha d’ensenyar la tabla periòdica i el dret dels pares a opinar si cal aprendre els lantànids o és millor no perdre-hi temps perquè, quina utilitat tenen?

En general sabem distingir un argument d’una excusa i en el tema del català a l’escola hi ha pocs arguments i moltes excuses. També hi ha un objectiu clar que, igual que amb els creacionistes, no té gaire a veure amb la qualitat de l’ensenyament.

1 comentari

  • Sinera

    20/02/2018 22:53

    Un molt bon paral·lelisme, Daniel! Creacionistes i Unilinguïstes. Pensament únic a imposar a les criatures.