Publica! El que sigui i on sigui!

S’ha convertit en una rutina. En pocs dies he rebut invitacions per assistir a un congrés d’immunologia, un sobre infermeria, un de cromatografia, un altre de teràpia contra el càncer, un de bioenginyeria, un sobre probiòtics, un de ginecologia, un sobre seguretat per als pacients, un altre sobre polifenols i un sobre biologia molecular de les plantes. També m’han escrit revistes que em demanaven si volia presentar algun article sobre els meus treballs en el camp de les vacunes, la diabetis, la toxicologia, la bioestadística, la medicina d’emergència, la patologia clínica, l’obstetrícia, les patologies pulmonars o el càncer cervical.

Semblaria afalagador sinó fos que de la immensa majoria d’aquests temes no en tinc ni idea. Pel que fa a les revistes, seria incapaç d’escriure res d’interessant per la comunitat científica ja que el meu camp de treball (patologia pancreàtica) queda molt lluny de la majoria de temes i en alguns no hi te absolutament res a veure (Biologia molecular de plantes?). El que en realitat volen és cobrar-me el preu de publicar l’article. En el tema dels congressos, tres quarts del mateix. Ni puc aportar res ni el fet d’anar-hi em serviria de res. Del que es tracta és de cobrar-me la inscripció al congrés.

El problema és que la producció científica i el construir el currículum dels científics està esdevenint un negoci indecentment descarat. En els últims anys han sortit com bolets revistes aparentment serioses que l’únic que fan és acceptar totes les aportacions dels científics i publicar-les cobrant un bon preu als investigadors. La qualitat és irrellevant ja que ningú mirarà si el que hi ha escrit està ben fet, si resulta creïble o simplement si té cap i peus. Algunes vegades s’ha denunciat això enviant articles absolutament absurds, fins i tot escrits per programes d’ordinador que es limiten a ajuntar frases, i que tot i així han sigut acceptats.

Poca broma perquè les editorials poden arribar a cobrar fins a tres mil euros per publicar-te un article. Tu fas la feina, tu pagues les despeses de publicació i, sovint, la teva universitat ha de pagar per estar subscrit a la revista. Negoci rodó.

Fa temps es justificava pel fet que les revistes científiques (les serioses) no sortien rendibles ja que no les compra gairebé ningú. Només centres de recerca i para de comptar. Ara, però, en formats digitals només queda l’excusa de mantenir una infraestructura de revisió i edició que en garanteixi la qualitat del treball. També pagues, és clar, pel prestigi de la revista on vols publicar. Però en aquestes noves publicacions tot això es fum. Simplement pagues, et publiquen el que sigui i ja pots presumir de tenir molts treballs publicats.

I en els congressos tres quarts del mateix. T’apuntes a un congrés fet a Xina, Kuala Lumpur o Dubai. A l’hora de la veritat només hi van quatre gats de països emergents i les sessions no tenen cap interès, però ja t’han cobrat una pasta per la inscripció. Tu pots inflar el teu currículum dient que has anat a un grapat de congressos internacionals i avui pau i demà glòria.

Com que viuen d’això, obrir el correu cada matí implica destinar una estona a esborrar totes les ofertes enganyoses que trobaràs. També obliga, quan vols presentar el resultat de la teva feina, en un congrés o en un article, a destinar molta estona destriant el gra de la palla, les ofertes serioses dels que només són aparença.

D’altra banda el parany és llaminer si recordem que als científics se’ls avalua cada cert temps comptabilitzant quants articles ha publicat i a quants congressos ha assistit. Se suposa que es valora sobretot la qualitat de la recerca, però això és més complicat de fer. Fer més atractiu el teu currículum a base d’un parell d’articles irrellevants en revistes irrellevants i anar a un congrés amb nom cridaner encara que sigui tot fum pot ser una gran temptació.

La comunitat científica ha de trobar la manera de reconduir una tendència perillosa en el tema de la gestió del coneixement científic si vol evitar veure’s engolida per una allau d’informació intranscendent generada exclusivament per mantenir un ritme de publicació absurd. És conseqüència d’una dinàmica, cada vegada més marcada, en la que als científics el que realment se’ns demana no és tant que trobem la cura del càncer sinó que publiquem molt sobre ella.

5 comentaris

  • Pons

    22/02/2018 14:15

    Amb raó només us queda la solució d’acceptar els suborns de les farmacèutiques si voleu tenir calers per publicar articles ;)

  • Daniel Closa

    22/02/2018 0:24

    Renoi! Si que fan il·lusió aquestes coses!
    Nou llibre? He he. El més que ve sortirà. “100 preguntes sobre el càncer”. Fet a quatre mans junt amb en Salvador Macip

  • Sinera

    21/02/2018 23:40

    Ho teniu molt cru, Daniel! Però tots ho tenim molt cru… Es fa molt difícil destriar el blat de la palla -o la veritat de la falsetat (o el discurs de les mitges veritats)- dintre d’aquest panorama que expliques. Calen mecenes.

    M’imagino que els llibres publicats, com els teus “100” i d’altres, també deuen formar part del teu currículum… A veure si t’animes i aviat en veiem un de nou…

    Just diumenge passat el meu millor nét del món (l’altre és néta -amb accent, és clar!) es preguntava sobre l’existència o no de l’antimatèria. Doncs ho vaig tenir prou fàcil! Li vaig fer llegir el teu l’article sobre la formació d’imatges amb el PET… En pocs minuts ho va tenir ben clar… I encara que això no afecti el teu currículum, doncs mira… te’n pots sentir ben orgullós, Dani!

  • Daniel Closa

    21/02/2018 19:54

    Descobrir que has estat perdent el temps intentant reproduir uns resultats publicats però en realitat mig inventats posa de molt mala llet. En dono fe.

  • Anonim

    21/02/2018 17:43

    Després, encara que en un congrés li diguin a un investigador que han intentat treballar a partir dels seus resultats i que “són inventats”, ningú es preocupa de retirar-los i puntuen perquè alguns dels signants hagin aconseguit places eliminant gent seriosa, per tenir 50.000 articles més.