Rei i peons

En el joc dels escacs el rei és una peça curiosa. Representa que és la mes important de la partida ja que si ell cau s’acaba el joc, però d’altra banda, és una peça més aviat inútil. Té uns moviments limitats i en general només fa que amagar-se rere la protecció de la resta de peces del seu bàndol: soldats (peons), nobles (cavalls), eclesiàstics (alfils), palaus (torres) i, és clar, la reina. No sempre es així, per descomptat, i sobretot al final de les partides pot jugar un paper cabdal en l’estratègia. Cabdal però arriscat.

L’altre peça d’aparent poc valor estratègic són els peons. El seu marge de maniobra és encara més limitat i si no fos perquè n’hi ha molts, no servirien de gaire res. Però aquesta manera de pensar és un error imperdonable en els escacs. Qualsevol peça, hàbilment jugada, pot decantar la balança cap a la victòria i els peons no en són cap excepció.

Com que el joc dels escacs ofereix un nombre extraordinari de moviments potencials i les estratègies s’estudien del dret i del revés, resulta curiós veure els finals en els que només queden a la partida peons i reis. En general el desenllaç final depèn de les respectives posicions del peó i del rei. Com que si els peons poden arribar a l’extrem oposat del tauler, coronen i esdevenen reines, el tema important és si el rei podrà moure’s prou de pressa com per aturar el peó abans que coroni. Això són faves contades i només depèn de les respectives posicions inicials.

La cosa varia si hi ha més d’un peó. Aleshores acostuma a haver-ne prou amb que actuïn ben coordinats per assegura que un d’ells corona i pot fer caure al rei. De totes maneres, en els escacs és millor no refiar-se’n. Especialment els que no en som gaire entesos. Els que en saben poden amagar sorpreses i moviments del tot inesperats que capgiren la truita.

La capacitat dels modestos peons per fer caure al rei també es posa  a prova en variants enginyoses del joc. Per exemple hi ha la versió del “Joc del rei i els peons“ en el que juguen un rei amb tot el seu exèrcit contra un rei que només disposa de peons. La regla diferent és que el que només té peons pot moure dues vegades seguides a cada torn. Amb aquestes regles, els peons poden derrotar al bàndol que disposa de totes les peces, sempre que siguin enginyosos en els moviments.

La figura mateixa del rei és curiosa. Actualment la majoria de jocs d’escacs fan servir el model de figures establert per Howard Staunton, un gran jugador anglès que va popularitzar-les. Abans es feien servir amb formes diferents com les St. George o les Barleycorn, i si mirem escacs molt antics podem trobar tota mena de figures de les que no sabríem dir quin peça representen. El cas és que el rei del model Stauton presenta una corona doble; una mena de turbant amb una creu a sobre. Potser va posar el turbant per recordar l’origen oriental del joc dels escacs i la creu per recordar que les monarquies existeixen, segons deien, només per la gràcia de Déu.

Potser per això tenen la seva gràcia les partides en les que son els peons els que fan caure al rei.

3 comentaris

  • Daniel Closa

    26/02/2018 15:58

    Eva: Ja ho crec! Els nivells de metàfores que amaguen els escacs és increïble!

    Sinera: Cert. Però cal ser una mica savi per saber en quin punt has d’abandonar.

  • Sinera

    26/02/2018 14:51

    A vegades és simplement més digne, als escacs i a la vida, abandonar. Quan has fet massa errades, doncs això… abandonar.

  • Eva

    26/02/2018 10:25

    Els escacs donen per a moltes analogies: de l’elefant als bisbes, de l’alfersa a la reina… Molt bon article!