Els púlsars i la Jocelyn Bell

Dissabte passat va fer mig segle d’un dels grans descobriments en la història de l’astronomia: els púlsars. De fet, el descobriment s’havia fet anteriorment, però el 24 de febrer del 1968 va ser publicat, de manera que és una de les dates a recordar. El descobriment el va fer l’astrofísica Jocelyn Bell quan nomes tenia vint-i-quatre anys i estava fent la seva tesi doctoral.

Segurament ja devia tenir tirada a l’estudi de l’Univers de ben petita. El seu pare era l’arquitecte que havia dissenyat un planetari i l’havia animat a submergir-se en la lectura de llibres de ciència. El cas és que la noia va acabar estudiant física a Glasgow i va fer el doctorat a Cambridge sota la direcció d’Antony Hewish.

Inicialment volien estudiar els quàsars, uns objectes situats molt lluny, però que emetien una quantitat extraordinària de radiació. El cas és que l’any 1967 la Jocelyn estava analitzant alguns dels registres obtinguts amb el radiotelescopi que feien servir i va notar una cosa estranya. Hi havia un senyal que emetia polsos de radiació massa de pressa i a un ritme massa constant. Aquell ritme semblava massa “artificial” i a més no es coneixia cap font de radiacions que es comportés d’aquella manera, de manera que el primer que va pensar era que es devia tractar d’una interferència d’algun sistema fabricat pels humans. Un problema amb el que els radioastrònoms han de bregar sovint.

Una altra opció era que fos un senyal generat per extraterrestres i amb un cert sentit de l’humor el va batejar com LGM1 per l’anglès “Little Green Men 1” o “homenet verd 1”. Eren els temps dels ovnis i els marcians amb cap gros, talla petita i pell de color verd.

Junt amb en Hewish van anar descartant possibles interferències i finalment van establir que la font d’aquelles radiacions havia de ser un objecte situat fora del sistema solar i d’origen natural. Aleshores ja n’havien identificat tres més amb patrons similars i era molt improbable que aliens enviessin el mateix senyal des de diferents punts del cosmos. Va resultar tractar-se d’estrelles de neutrons que giraven a una velocitat increïble i emetien feixos intensíssims de radiació pels seus pols magnètics. Si, per casualitat, un dels feixos apunta en direcció a la Terra en algun moment del seu gir, anirem detectant el senyal cada vegada que el gir el situï en la orientació correcta. Com que les estrelles de neutrons son molt petites i giren molt de pressa, podem detectar el senyal a ritmes de fraccions de segon.

En tractar-se d’emissions polsants, van batejar aquells objectes amb el nom de “pulsars” (per pulsating i star) i el descobriment va ser prou important per merèixer el Premi Nobel de física l’any 1974. Això va generar un rebombori important ja que el premiat va ser en Hewish i no la Jocelyn malgrat que el descobriment l’havia fet ella. És cert que ella era l’estudiant de doctorat i ell era el director, és a dir que eren un equipi i ell també el mereixia, però estrictament va ser la Jocelyn qui l’havia descobert. Ella mateixa ha afirmat que creu que si no li van donar no va ser pel fet de ser dona sinó pel fet de ser l’estudiant. D’altra banda, el Premi Nobel es pot repartir com a màxim entre tres guardonats. Aquell any el van concedir només a dos, de manera que era perfectament possible (i just) incloure la Jocelyn entre els premiats.

De fet, posteriorment ha rebut grapats de premis i reconeixements i quan es parla de púlsars tothom pensa en la Jocelyn. Per això aquests dies, recordant l’aniversari del descobriment d’un dels objectes estel·lars més sorprenents que hi ha, ha sigut el seu nom el que s’ha esmentat més vegades.

2 comentaris

  • Daniel Closa

    27/02/2018 10:24

    Això és un fallo de la viquipèdia catalana. A l’anglesa i l’espanyola esmenten tant la Jocelyn Bell com l’Antony Hewish.

  • Pons

    27/02/2018 9:24

    Ni tan sols en la Viquipèdia en l’apartat d’estrelles de neutrons parla de la Jocelyn Bell