Arxiu del mes: març 2018

Crater II i altres galàxies veïnes

dimecres, 28/03/2018

La Via Làctia és la nostra galàxia. L’agrupació de dos-cents mil milions d’estrelles que viatgen plegades per l’espai i que constitueixen l’illa còsmica en la que el nostre Sol fa la seva vida. Però la Via Làctia no està sola sinó que forma part d’un grup de galàxies unides per la força de la gravetat i que es desplacen per l’univers com un grup consolidat. Andròmeda és l’altre gran galàxia d’aquest “grup local”, però n’hi ha un grapat més.

Ara bé. Al voltant de la Via Làctia hi ha una sèrie de galàxies més petites que van orbitant al seu voltant. Formarien un subgrup totalment depenent de la nostra. Les dues més conegudes serien els núvols de Magallanes, que són visibles a ull nu si et trobes a l’hemisferi sud. Però n’hi ha més. En realitat bastantes més. Per ara en coneixem cinquanta nou! I segurament la xifra seguirà augmentant. Les dues últimes en incorporar-se a la llista, anomenades Carina II i Carina III, es van descobrir aquest gener.

De totes maneres, una de les galàxies que va causar més sensació va ser l’anomenada “Crater II”. Aquesta galàxia va passar totalment desapercebuda fins l’any 2016 però quan la van identificar va resultar ser relativament gran i propera. De fet és la tercera més gran de totes les que orbiten la Via Làctia. Aleshores, com era que ningú l’havia detectat?

Doncs perquè Crater II va resultar ser una galàxia extremadament fosca i feble. Les seves estrelles no estan agrupades en un nucli central molt brillant com acostuma a passar sinó que estan tan disperses que en realitat es fa difícil definir amb precisió els seus límits.

Viure en algun planeta situat en aquestes galàxies veïnes ha de ser ben curiós. Al cel han de veure la Via Làctia com una taca brillant molt més destacada del que nosaltres podem veure. Si mirem al cel, gairebé tot el que observem forma part de l’interior de la via làctia. Només Andròmeda i els núvols de Magallanes en son aliens i per la mida i la distància, no destaquen especialment. Però des de les galàxies veïnes, la comparativament molt més gran Via làctia hauria de ser ben visible i tot un espectacle al firmament d’aquests mons alienígenes.

Esperança de vida

dimarts , 27/03/2018

La recent mort de l’Stephen Hawking va fer que, com era previsible, es repassés la seva obra i la seva trajectòria vital. Per descomptat, la malaltia que l’afectava ha sigut àmpliament esmentada i en moltes ocasions s’ha destacat una dada curiosa. Quan li van diagnosticar tenia vint-i-un anys i els metges li van donar uns tres anys de vida. Malgrat això, va viure fins als setanta-sis, que vindria a ser, gairebé, una vida de durada estàndard per un home.

Però aquesta dada, tot i que fa gràcia i val la pena remarcar-la, no resulta tan estranya. És una situació similar a la de sorprendre’s que algú visqués fins als noranta anys en l’època medieval, quan l’esperança de vida era de poc més de trenta. El problema és oblidar que l’esperança de vida només és un valor estadístic, i mai hem d’oblidar com cal entendre les estadístiques.

Tot i que és una mica més complicat, una aproximació senzilla vindria a dir que si per determinada malaltia l’esperança de vida és de tres anys, podem esperar que la meitat dels pacients es morin abans de tres anys i l’altra meitat ho facin després. Quant de temps després? Ah…! Això no se sap. Pot ser molt després. Igual que els que moren abans pot ser un dia abans dels tres anys o un dia després del diagnòstic. I, de nou, cal no oblidar que parlem de valors estadístics. D’entrada no acostuma a haver-hi manera de saber en quina de les dues meitats et trobaràs tu.

Per tant, que algú visqui més anys dels que indica l‘esperança de vida no és estrany. La meitat dels pacients ho aconsegueixen. I alguns viuen molt i molt temps. A més, com que com més temps sobrevisquis, més oportunitats tindràs de gaudir de nous tractaments, la cosa cada vegada serà més prometedora. D’altra banda, la majoria de malalties no es presenten de la mateixa manera. Hi ha formes més o menys greus, organismes que presenten més o menys resistència, no totes afecten sempre als mateixos òrgans… al moment del diagnòstic es difícil preveure com progressarà en cada cas individual. Per això, és més aviat infreqüent que els metges es mullin amb els anys que donen de vida a un pacient. El que passa és que quan esmenten alguna xifra estadística, immediatament s’interpreta com els anys que m’han donat a mi. Una interpretació errònia, comprensible, però errònia.

Això dels valors mitjans té els seus secrets i els seus absurds. Sovint es diu que si es pregunta a la gent descobrirem que hi ha dos valors dels que tothom afirma que esta per sobre de la mitjana: El coeficient intel·lectual i la mida del penis. En realitat, la meitat de la població ha de tenir un CI de menys de 100 i la meitat dels homes de per aquestes contrades ha de tenir un penis de menys de tretze centímetres. Però intenta trobar algú que ho reconegui!

Refugi ocasional

dilluns, 26/03/2018

És com una illa isolada on buscar refugi durant les tempestes. Endinsar-se en el coneixement científic resulta gratificant per sí mateix, pel plaer d’aprendre coses noves, d’entendre com és el mon que ens envolta, pel gust de fer un esforç intel·lectual que et recorda que encara pots fer servir les neurones. I també perquè tens unes regles de joc més o menys clares en les que la principal regla és no fer trampes. Una de les coses més tristes de les pseudociències, dels gurus de nutricions esotèriques o dels xarlatans que es fan passar per sanadors, és la manera com trenquen les regles del joc i enlloc de dades i arguments esgrimeixen falsedats i fal·làcies

Aquest racó de repòs espiritual intel·lectual que ofereix el coneixement científic el trobo particularment útil en temps convulsos, quan la major part de les declaracions que sents als medis de comunicació traspuen falsedat, cinisme, engany i interessos. Quan escoltes defenses aferrissades d’arguments que són manifestament falsos però que qui els empra pot fer-ho tranquil ja que sap que no tindrà cap penalització per fer-los servir. Quan sent proclames plenes de menyspreu per unes o altres opinions i quan tenir al darrera el poder, la força i la manca d’escrúpols fa que els nivells de rancúnia que destil·len algunes xarxes socials esdevinguin irrespirables.

Aleshores, refugiar-se una estona en la ciència és com una alenada d’aire fresc. Les lleis de la física no es poden tergiversar sota interpretacions imaginatives de la realitat. Les proporcions en que els gens es transmeten no depenen de les relacions de poder entre personatges amb més poder que coneixements. Les equacions no donen resultats diferents segons les afinitats de qui faci els càlculs. La gent no es fa fotografies absurdes a l’interior d’una cèl·lula. I les paraules que fem servir volen dir exactament el que volen dir i no allò que ens va be en un moment donat.

Oh! És clar que després hi ha la ciència de la vida real. No gaire diferent que altres camps de l’activitat humana, des de la literatura fins la judicatura. Enveges entre col·legues, poderosos que s’aprofiten del seu estatus, ignorants que no saps com van aconseguir treure oposicions que els han obert la porta a càrrecs que exerceixen indignament, el que són brillants però massa discrets, els qui menteixen per progressar, els que van amb el lliri a la ma i creuen que pel fet de tenir raó els la donaran… Totes les actituds humanes amb les seves misèries i les seves grandeses, però no parlo d’això sinó de la part “abstracta” de la ciència.

No cal dir que aquest refugi el pots fer servir ocasionalment ja que no tindria sentit aïllar-se del que passa al teu voltant. Però és una sort disposar d’aquest comodí. Altres trobaran refugi en l’art, la música, la gastronomia o el que sigui, però en tot cas la ciència també és una opció.

Un llibre en territori estrany

divendres, 23/03/2018

La ciència és un tema que interessa en general però que no sempre està ben representada a la societat. Molts diaris tenen una secció de ciència, però també és veritat que freqüentment costa de trobar i està oculta per la secció de societat, cultura, o alguna altra de més renom. Altres ho tenen més clar i apareix sense problemes, sovint agrupada amb”salut”. Això ho veiem a diaris com el Washington Post, al The Japan Times o a el Mundo. I és una barreja assenyada ja que les millores en temes de salut acostumen a requerir una bona quantitat de ciència.

Però en altres situacions la cosa ja trontolla i la ciència la trobes amb companys de viatge desconcertants. Amb la publicació del llibre de les 100 preguntes sobre el càncer, m’he trobat que l’he vist a més d’una llibreria en indrets que catalogaria de sorprenents.

Per exemple, no hauria esperat trobar-lo envoltat de llibres sobre acupuntura, dietes detox, Reiki o tractaments holístics per transmetre energia al DNA ancestral, però passa amb més freqüència del que semblaria. Probablement part de l’explicació sigui que hi ha més, moltíssims més, títols sobre aquesta mena de temes que no pas sobre ciència o salut serioses.

Això genera una roda perversa. Si quan es parla de ciència i salut, el que es posa damunt la taula són fantasies pseudocientífiques i si els llibres que hi ha a les prestatgeries marcades sota el lema “salut” són més aviat d’autoajuda o d’esoterisme, la ciència de veritat acaba per quedar arraconada i tothom acaba associant ciència amb aquests temes. Com que dins del “tothom” hi ha els llibreters, el tema es va mantenint. El mateix deu passar amb els periodistes. Potser tampoc sigui tan greu i la societat prefereixi fantasies agradables a realitats més incomodes. La llei de la oferta i la demanda.

De totes maneres, se’m farà estrany anar trobant el llibre a una secció que jo catalogaria de moltes maneres, però no de medicina i/o ciència. Suposo que m’hi hauré d’acostumar. Ep! No sempre és així, però quan passa la veritat és que fa molta gràcia (millor prendre-ho amb humor).

Silfi; la primera extinció documentada

dijous, 22/03/2018

Hi ha històries que es repeteixen una vegada i altra, però sempre hi ha una primera vegada. Al menys una primera de la que en tenim constància. Doncs en el cas d’espècies extingides directament per culpa dels humans, el primer cas documentat probablement sigui el d’una planta anomenada Silfi i que els antics romans van sobreexplotar fins fer-la desaparèixer.

El silfi era una planta autòctona de la Cirenaica, la zona de l’actual Líbia. En aquell temps no era tan desèrtica com actualment i la planta es podia trobar en una franja d’uns cinquanta quilòmetres d’ample i uns dos-cents quilòmetres de llargada, tot seguint la línia de la costa. Creixia de manera salvatge i tots els intents per conrear-la van fracassar, de manera que els habitants de Cirene s’havien d’acontentar recollint-la del camp.

Però era una feina molt rendible i, de fet, era una de les principals fonts d’ingressos de la ciutat. El silfi valia gairebé literalment el seu pes en denaris de plata ja que tenia un grapat d’aplicacions tant en la cuina com a la farmaciola. Se n’aprofitaven les plantes, les arrels, la tija i, sobretot, la resina que deixava anar, que en aquell temps anomenaven “laser” o “laserpicium”. També deien que el bestiar que s’alimentava amb silfi tenia una carn més saborosa. I com a medicament el feien servir per tractar malalties de la gola, la febre i, sobretot, com anticonceptiu, avortiu i inductor de la regla.

La planta era coneguda pels grecs i Teofrast, un deixeble d’Aristòtil, ja en va fer alguna descripció. També ens han arribat dibuixos i monedes amb la planta gravada. I és que era tan important pels habitants de Cirene, que la tenien afegida a les seves monedes.

Però amb l’arribada dels romans, el seu consum es va disparar i malgrat les mesures que es van prendre per limitar la seva explotació, el poc seny, el mercat negre i l’ambició típicament humana, van fer que acabés per desaparèixer. L’any 50, van enviar un exemplar a Neró que, segons Plini el vell, ja era l’únic que havien pogut trobar a tota la Cirenaica. Mai més se’n va trobar cap altra. Durant un temps es van fer servir succedanis de menor qualitat i finalment es va deixar córrer.

D’intents per trobar-ne o, simplement per identificar-la ja n’hi ha hagut uns quants. A partir de les descripcions es pensa que es deuria tractar d’una espècie del gènere Ferula. Hi ha qui pensa que podria ser alguna de les espècies que encara existeixen i simplement no sabem identificar el que tenim davant dels nassos. Però això sembla improbable. Amb el valor que tenia, els antics romans no els hauria passat per alt.

Sigui com sigui, no deixa de ser intrigant preguntar-se quin gust tindria el famós silfi. El més probable és que no ens agradés ja que, malgrat les similituds, a la cuina romana es valoraven sabors que ara ens semblarien massa estranys o forts. Qüestió de costums, és clar. Però difícilment ho podrem verificar. Del silfi ja només en queden gravats a les monedes, dibuixos als escuts heràldics, lloances als textos antics i una lliçó sobre com cal tractar el que la natura ens ofereix. Una lliçó que sembla que no aprenem de cap manera.

Defenses contra microbis

dimecres, 21/03/2018

Entre les moltes curiositats dels ornitorincs, que realment en són moltes, n’hi ha una de poc coneguda. Les femelles ponen dos o tres ous dels que neixen unes cries extremadament desvalgudes. Com que són mamífers, han de mamar, però les femelles no tenen mugrons. La llet surt per uns porus i les cries la llepen de la superfície del cos de la mare, entre els pels i uns solcs a la pell per on s’hi acumula una mica.

Això vol dir que les condicions de neteja de la llet que prenen són, com a mínim, discutibles. Junt amb la llet s’empassaran brutícia, microbis i tot el que hi hagi enganxat als pels del cos de la mare ornitorinc. Un problema rellevant per unes cries que neixen sense gairebé sistema immunològic. Ah! Però la natura és sàvia (de vegades ho és) i ha dotat al sistema d’alimentació dels petits ornitorincs d’un sistema de defensa prou arregladet. La llet de la mare incorpora una petita proteïna amb una potent activitat antimicrobiana. La mateixa llet disposa del sistema per eliminar bacteris. Com que l’estructura d’aquesta proteïna es plena de cadenes recargolades com si fossin rinxols, l’han batejat com “proteina Shirley Temple“en honor a l’actriu.

En realitat això no és tan estrany i des de fa un temps s’està treballant en identificar sistemes per eliminar bacteris més enllà dels clàssics antibiòtics fets pels fongs. Els que s’anomenen “pèptids antimicrobians” estan apareixent en organismes i sistemes d’allò més diversos.

Per exemple, la sang dels cocodrils és particularment efectiva liquidant microbis. D’allà hi ha extret uns quants pèptids amb diferents activitats contra bacteris i virus. La del drac de Komodo també resulta rica en compostos similars. I hi ha unes granotes que fabriquen els seus propis pèptids per defensar-se dels microbis. Molts animals que viuen en ambients on les infeccions serien molt probables, sobreviuen gracies a disposar d’un ventall de pèptids antimicrobians d’allò més variats i amb noms poc coneguts; catelicidina, hepcidina, copsina, aureina, histatina i molts altres.

Alguns, com la catelicidina o la histatina, també els fabriquem nosaltres mateixos i ja fan la seva feina eliminant bacteris de la pell o de la saliva. És bo recordar-ho perquè de vegades sembla que els humans som uns éssers desvalguts que no podem sobreviure sense tecnologia i civilització. La tecnologia i el coneixement milloren molt la supervivència i la qualitat de vida, però la nostra fisiologia ens permet defensar-nos de molts microbis amb una certa eficàcia. Potser no ens cal la mena de defenses que eviten que les ferides dels cocodrils s’infectin immediatament, però també tenim defenses adaptades al sistema de vida dels homínids.

Aquests pèptids no són antibiòtics en el sentit tradicional, però la seva activitat antimicrobiana pot resultar de molta utilitat a mida que els antibiòtics vagin perdent activitat per culpa de les resistències. Amb el temps també apareixeran resistències als pèptids antimicrobians, però tot aquest temps que haurem guanyat.

Quan pi no val 3.1416

dimarts , 20/03/2018

El nombre més famós de les matemàtiques és, amb tota probabilitat, pi. La coneguda xifra de 3,1416, que en realitat és una mica més llarga (3,141592653589793238462643383279….). De fet, en ser un nombre irracional, podem anar afegint decimals fins l’infinit (aquí teniu el primer milió de xifres). Per sort, a la vida real no cal afinar tant i amb els primers que ens sabem de memòria n’acostuma a haver prou.

Com tots sabem, pi és la relació que hi ha entre el perímetre d’una circumferència i el seu diàmetre. I la gràcia és que tant és la mida de la circumferència. La relació entre perímetre i diàmetre es manté, de manera que pi serveix per totes les circumferències imaginables…

O potser no.

En realitat, afirmar que pi sempre val 3.1416… no és exacte. En determinades condicions pi pot tenir valors diferents. Per allò que l’infern es troba en els detalls, quan parles del valor de pi en teoria cal especificar en quina mena de geometria ens movem. El clàssic valor de pi només és correcte en la geometria euclidiana. Com si diguéssim, en el pla de dues dimensions de tota la vida. Però de geometries n’hi ha altres, i aleshores les coses esdevenen interessants.

Per exemple una geometria corba seria la que tindríem en una superfície esfèrica. En aquestes condicions les coses funcionen diferent de la geometria plana a la que estem acostumats. Unes línies paral·leles s’acaben trobant, els angles d’un triangle no sumen cent vuitanta graus,…. i pi no te valor 3.1416. De fet, en aquesta geometria el valor de pi varia segons la mida de la circumferència!

Imaginem una esfera, com la Terra. Si volem saber el valor de pi d’una circumferència que passa per l’equador hem de dividir el perímetre pel seu diàmetre. Com que parlem d’una geometria corba, el diàmetre serà la línia que va des de l’equador fins al pol (que és on trobaríem el centre de la circumferència) i torna a baixar per l’altre costat fins l’equador de nou. I com que aquesta línia és exactament la meitat de l’esfera, és a dir la meitat del perímetre, la relació entre perímetre i diàmetre, no serà 3.1416 sinó 2.

Ara bé, si la circumferència no és exactament a l’equador de l’esfera, la proporció no es mantindrà i el valor de pi anirà variant.

Per això, quan diem el valor de pi, hauríem d’especificar que parlem del cas d’una geometria euclidiana. No ho fem perquè, a no ser que siguis un matemàtic treballant en coses molt complicades, és poc probable que t’estiguis referint a geometries no-euclidianes. A la vida normal considerem que el món, que l’univers, és euclidià i anem fent.

De totes maneres, això que l’univers és euclidià encara no està del tot clar. El problema de la curvatura de l’univers encara està obert. Té tota la pinta de ser efectivament euclidià, és a dir, amb una geometria plana. Però podria ser que fos corbat o hiperbòlic a gran, grandíssima escala. Si fos així, ens semblaria pla només perquè el grau de curvatura és tan extremadament petit que resultaria indetectable.

En tot cas no se si hi ha alguna religió que consideri que l’univers és pla perquè al creador li feia il·lusió que el nombre pi tingués un únic valor (per molt extravagant que aquest resulti ser). Sigui com sigui, si un dia viatgeu per l’espai-temps i us perdeu per universos paral·lels, una de les maneres per saber on heu anat a parar serà mirar el valor de pi. Si no és 3.1416 voldrà dir que no esteu al nostre univers.

L’astronauta que es va convertir en un alienígena

dilluns, 19/03/2018

La notícia era per saltar de la cadira. Deien que l’astronauta Scott Kelly havia tornat de la seva estada d’un any a la Estació Espacial Internacional convertit en una mena d’alienígena, un organisme que ja no pertanyia a l’espècie humana. El més curiós era que molts medis de comunicació ho deixaven anar sense gaire sorpresa i ho acceptaven amb moderada tranquil·litat.

Bé. En realitat la notícia no estava plantejada exactament així. El que deien era que el seu DNA havia canviat i ja no era igual que el del seu germà bessó que s’havia quedat a la Terra. El detall important, que faria esgarrifar a qualsevol biòleg, era que aquest canvi afectava al 7% dels gens de l’astronauta.

Sembla poc? Doncs és una barbaritat monstruosa! Per fer-nos una idea, es considera que la diferència entre tots els humans és d’un 0,1 %. I la que hi ha entre humans i ximpanzés és de menys del 4%. Si a l’astronauta li han canviat un 7% dels gens vol dir que directament ha passat a formar part d’una espècie nova. I una espècie no gaire propera als humans. Una mica més i estaria a nivell dels gats, dels que ens diferenciem en al voltant del 10 % del genoma.

Per descomptat, el que afirmaven era impossible. A part que una alteració sobtada del 7% en el genoma causaria la mort immediata de l’organisme. Però és que la informació original, sembla que explicada de manera confosa, no deia això. El que ha canviat en un 7% és la manera com s’expressen els gens, és a dir, el ritme i la manera com les cèl·lules fan servir la informació genètica. Però això no és gens estrany. En realitat passa constantment. Al genoma hi tenim la informació que les cèl·lules necessiten fer servir en totes les situacions imaginables. Si ens estressem, posem en marxa els gens que faran que fabriquem hormones com el cortisol. Si fem exercici, activarem els gens necessaris per fabricar nova musculatura. Si tenim una hemorràgia, els gens necessaris per fabricar més sang començaran a funcionar a tot ritme… No tots estan actius tota l’estona.

El que ha canviat a l’astronauta no és el seu genoma sinó la manera com el fa servir. I això no resulta estrany després de passar un any a l’espai. Una situació que podem catalogar, com a mínim, d’estressant. El detall rellevant és que aparentment no havia tornat a recuperar uns nivells d’expressió similars als del seu germà bessó. No podrien ser idèntics ja que fins i tot els germans bessons tenen diferències subtils en el genoma. Si més no, tenen canvis epigenètics diferents. Això vol dir que algunes “marques” químiques que apareixen al DNA no són les mateixes. En el cas dels bessons astronautes, el nivell de canvis en les marques epigenètiques es veu que ha augmentat força. Però, es clar, això no és el mateix que tenir els gens canviats o mutats.

La informació interessant era veure que eren aquest 7% de gens que no havien tornat a la normalitat. Han resultat ser gens implicats en la resposta immune, la reparació del DNA (ai!), la formació de l’esquelet i la resposta a la falta d’oxigen. Son coses que poden semblar raonables considerant l’any que ha passat i representen una informació molt valuosa cara a saber com caldrà preparar astronautes per viatges realment llargs. D’altra banda, és segur que ha patit mutacions ja que ha estat exposat mot temps a un ambient on la radiació còsmica l’haurà afectat. Però d’aquí a tenir alterat un 7% dels seus gens hi ha tot un món d’interpretacions de les paraules.

El desequilibri entre el mar i el cel.

divendres, 16/03/2018

S’ha dit moltes vegades que coneixem millor les superfícies de la Lluna o de Mart que el fons del mar. És una mica absurd ja que el fons més profund de l’oceà està a només onze quilòmetres de la superfície, mentre que les planúries de la lluna les tenim a uns tres-cent vuitanta quatre mil quilòmetres. En realitat, no és tant absurd ja que resulta més fàcil moure’s per l’espai que no per un medi com l’aigua. Però evidentment aquest no és l’únic motiu que explica que a la Lluna hi ha arribat dotze persones, el fons de la fosa de les Mariannes només l’han visitat tres. Per cert, tots homes.

Com en quasi tot, el que marca la diferència és la quantitat de calers que es posen sobre la taula. El que invertim en recerca i exploració espacial és molt superior al que gastem en recerca i exploració marines. Els Estats Units, per exemple, destinen més del triple de diners a l’espai que als mars. I els europeus invertim vint vegades mes en despesa espacial que en despesa marina. Amb això és fàcil veure que una de les exploracions ho te millor que l’altra.

Però és ben curiós, ja que explorar i entendre el que passa a la Lluna de ben segur que tindrà menys impacte sobre les nostres vides que no pas el que passa als mars. Potser en futures generacions la cosa canviarà, però de moment hem de viure al planeta Terra, que té una superfície essencialment oceànica. Del que passi al mar en depèn bona part del menjar que ens arriba al plat, la totalitat de la pluja que fertilitza els nostres camps, la meitat de l’oxigen que respirem, el marge de temperatures en el que vivim i l’indret on van a parar moltes de les deixalles que generem. En uns temps en els que l’impacte dels humans sobre el medi que els envolta ha esdevingut global, pensar que podem passar per alt els coneixements sobre el medi marí és ridícul.

Per tal que els humans puguem colonitzar altres planetes (cosa que actualment vol dir colonitzar Mart) cal especular en sistemes per adaptar-los a les nostres necessitats. Aconseguir que hi hagi aigua superficial, una atmosfera respirable, vegetació i un ecosistema mínimament complex, un gradient de temperatures raonable… És el que se’n diu “terraformar” el planeta. Això només es podrà fer amb un plantejament col·lectiu que impliqui diverses generacions. Però al ritme que van les coses, segurament serà molt més urgent trobar la manera de “terraformar” la Terra ja que la nostra activitat va empenyent les condicions del planeta cap a unes altres que no ens seran tant favorables. I per fer això, que hauria de resultar molt més senzill, necessitem “entendre” els oceans.

Històricament s’han vist els mars simplement com una font de recursos i un abocador que es consideraven virtualment infinits. Per això, la pressa per estudiar-los era més aviat moderada. Ara sabem que ni són infinits ni la seva importància es limita a la pesca i al petroli que hi ha al fons. Potser ja es hora que entenguem les conseqüències d’aquest fet i posem fil a l’agulla.

Ep! I per descomptat, això no vol dir que retirin diners de l’exploració espacial per dedicar-los al mar. Segur que es poden retirar de despeses molt menys profitoses per la humanitat en general.

Tuberculina, tuberculosi…

dijous, 15/03/2018

Un bon costum, (un excel·lent costum!) és deixar als experts la interpretació dels resultats de les proves analítiques. El motiu és que resulta molt fàcil malinterpretar resultats, subestimar o sobreestimar riscos i, en general, treure conclusions incorrectes. Hi ha proves que tenen uns marges molt crítics i altres que presenten molta variabilitat. Algunes són extremadament fiables i altres donen massa falsos positius o falsos negatius. I algunes tenen noms que semblen que volen dir una cosa, però en realitat n’indiquen una de diferent.

Una que acostuma a generar error és la prova de la tuberculina. Aquest és un test que es fa amb relativa freqüència per saber si algú ha estat en contacte amb el bacteri que causa la tuberculosi. Dit així sembla que serveixi per saber si algú pateix tuberculosi, però no és ben bé així ja que pots haver estat en contacte amb el bacteri i no estar malalt. De manera que un resultat positiu no vol dir que tinguis tuberculosi.

La prova consisteix en injectar sota la pell una petita quantitat de “tuberculina”. Això és una barreja de diferents proteïnes obtingudes del bacteri de la tuberculosi, el Mycobacterium tuberculosis, que també es coneix amb el nom de bacil de Koch perquè és un bacil, és a dir un bacteri de forma allargada, i el va descobrir el gran Robert Koch, un dels fundadors de la ciència de la bacteriologia. Aquestes proteïnes, per si soles no fan gaire res, però si la persona a la qui li injecten té anticossos contra elles, es desencadenarà una inflamació ràpida i visible en forma de marca enrogida a la zona d’injecció.

De manera que la prova (tècnicament es diu el test de Mantoux) només identifica la presència d’anticossos contra el bacteri de la tuberculosi. Si la prova surt negativa, cap problema; te’n vas a casa i te n’oblides. Vol dir que no estàs infectat ni ho has estat mai.

En canvi, si surt positiva, indica que en alguna ocasió has estat en contacte amb el bacteri. El teu sistema immunitari el va detectar i va fer anticossos per mirar de destruir-lo. Normalment el cos aconsegueix controlar la infecció i el bacteri queda encapsulat en una mena de sac fet de cèl·lules immunitàries que potser no l’acabaran de destruir però que el mantindran inactiu. També queden els anticossos de memòria que el sistema immunitari sempre deixa per poder respondre ràpidament a noves infeccions. Només una de cada deu persones infectades desenvolupa la malaltia, de manera que probablement molts de nosaltres vam ser infectats alguna vegada, el nostre sistema immunitari va destruir el bacteri i mai no ho vàrem arribar a saber. Mai, fins que ens van fer la proba de la tuberculina i va sortir positiva. Potser en algun racó del nostre cos queda aïllat algun bacteri en forma latent i només si patíssim una caiguda del sistema immunitari podria tornar a rebrotar.

De manera que si la prova surt positiva, potser val la pena estudiar més a fons si la malaltia està activa o si només és un record del passat. Una bona manera de no perdre temps estudiant aquells als que els surt negativa. La prova també es fa a personal que ha d’estar en contacte amb grups de risc, que torna o ha d’anar a zones amb risc d’infecció o a gent que mostra símptomes de tuberculosi. També hi ha tractaments preventius per mirar d’eliminar les restes del bacteri en aquelles persones que han donat positiu però que no tenen la malaltia activa.

Tot plegat són detalls tècnics si voleu, però val la pena tenir-los presents abans de treure conclusions dels resultats de les analítiques.